A la secció Fitxes CineTIC (fitxes de pel·lícules on hi apareixen tecnologies que són tendència) aquesta setmana parlem del documental “The Great Hack” (2019), una cinta de Netflix que parla de l’ús de les nostres dades personals com a arma. A partir d’aquí, perill d’spoiler.
FITXA TÈCNICA:
- Títol original: The Great Hack
- Any: 2019
- Durada: 135 min
- País: Estats Units
- Direcció: Karim Amer, Jehane Noujaim
- Guió: Karim Amer, Erin Barnett, Pedro Kos
- Música: Gil Talmi
- Fotografia: Basil Childers, Ian Moubayed
- Producció: Karim Amer, Pedo Kos, Geralyn Dreyfous, Judy Korin
- Gènere: Documental internet/ informàtica
Font: http://www.filmaffinity.com
El professor David Carrol, educador i tecnòleg nord-americà, explica als seus alumnes que, tot i que sembli que sempre ens escolten, el que passa és que el targeting funciona, els algoritmes que persegueixen predir el nostre comportament de cada vegada endevinen més i s’acosten més a allò que pensam, i allò que pensam ens duu a fer allò que fem. D’això parla el documental; de que el preu de les nostres dades és ja més alt que el preu del petroli, que els nostres rastres digitals són la base d’una indústria de bilions de dòlars a l’any, i de que ara som una mercaderia. Totes les nostres interaccions, cada pagament amb targeta, les cerques que fem a Internet, les localitzacions, els “m’agrada”, tot està relacionat a temps real i connectat a la nostra identitat, oferint informació de serveis per a crear continguts personalitzats, “creen contingut per a tu, que veus només tu; saben on estan els teus límits i per a què els creuaries”.
“Creen contingut per a tu, que només pots veure tu; saben on estan els teus límits i per quin motiu els creuaries”. “ La nostra dignitat com a humans està en joc”. (Carrol, 2019)
Donald Trump, durant la seva campanya presidencial del 2016 desenvolupa el Project Alamo, que consisteix en la creació d’una base de dades d’informació dels votants i una operació de recaptació de fons i publicitat política associada a les plataformes de xarxes socials. Durant la campanya, es destinava un milió de dòlars al dia en anuncis a Facebook i el braç digital del projecte estava format per representants de Facebook, Google i Youtube. Personal d’aquestes tres plataformes es reunia en l’anomenat Project Alamo, eren els especialistes de la campanya i utilitzaven aquestes plataformes de la forma més eficient possible per a les eleccions, explica Brittany Kaiser, antiga directora de desenvolupament de negocis nord-americana de Cambridge Analytica, i protagonista del documental. Cambridge Analytica també treballava pel projecte Alamo, eren analistes de dades, eren el cervell de les dades, el centre de processament de dades i eren qui decidia on, a quin Estat, s’havien de centrar els esforços de la campanya, Cambridge Analytica deia tenir 5.000 entrades de dades de cada votant nord-americà.
“Les dades personals són el nou petroli”. “La guerra de les dades ha començat”. “El recurs més valuós de la Terra”. (Kaiser, 2019)
Paul-Olivier, matemàtic suís que apareix en un moment del documental, tenia una hipòtesi: les dades dels votants eren processades per l’empresa matriu de Cambridge Analytica al Regne Unit, anomenada SCL Group. I si això era així, David Carrol, que afirma que els drets sobre les nostres dades s’han de considerar drets fonamentals, ja podia contractar un advocat britànic per a que obligàs a Cambridge Analytica a entregar-li les dades que posseïen sobre ell, i així ho va fer, i tot que l’empresa fou condemnada, mai no li va lliurar les seves dades i van preferir pagar la multa.
En molts moments de la cinta apareix un altre dels protagonistes dels fets, Alexander Nix, director executiu de Cambridge Analytica. Ell volia crear un gran negoci per les eleccions, ja havia treballat a la campanya d’Obama, i parla del “poder del big data i la psicografia”. A Cambridge Analytica van crear un model a partir de milers d’enquestes amb 5.000 entrades de dades que podien utilitzar per a predir la personalitat de tots els adults del EUA, explica Nix, “la personalitat dirigeix el comportament i el comportament influeix en el vot; podíem arribar a la gent amb contingut digital, amb vídeos molt personalitzats”, explica satisfet. A través d’unes simples enquestes que apareixien a Facebook l’empresa tenia accés a les dades de tots els contactes de les persones que responien l’enquesta; així, les dades que rebien s’anaven multiplicant exponencialment. Nix adverteix durant el documental que “el sant grial és quan pots canviar el comportament de les persones, i després de la victòria de Trump, va quedar clar que aquestes tecnologies podien marcar la diferència i que ho seguiran fent durant molts anys”.
Apareix també Carole Cadwalladr, periodista que escriu al diari The Guardian i que ha estat finalista al Premi Pulitzer 2019 per aquesta recerca; ella va investigar la relació entre el Brexit i Cambridge Analytica, i durant el documental es planteja si podrem tornar a celebrar en algun moment eleccions lliures i justes. La prestigiosa periodista va començar a investigar a finals del 2016 i va aconseguir destapar l’escàndol sobre Cambridge Analytica que, segons ella explica, va utilitzar informació obtinguda de forma il·legal a través de Facebook per a influir en el referèndum del Brexit, a través de la campanya Leave.EU, i en les eleccions presidencials nord-americanes que van dur a Donald Trump fins la Casa Blanca.
Apareix en escena Steve Bannon, Vicepresident de Cambridge Analytica i diu “el Brexit fou l’assaig general de Trump”. Quan Carole Cadwalladr l’entrevista, Bannon li explica com utilitzaven la intel·ligència artificial i com recopilaven les dades de Facebook. La periodista es posa també en contacte amb Christopher Wylie, analista de dades que va ajudar a posar en marxa l’empresa Cambridge Analytica i que després ha estat de les persones més crítiques amb les tècniques utilitzades per l’empresa, “Cambridge Analytica és una màquina de propaganda”, i Steve Bannon seguia la premissa de “si vols canviar la societat, primer l’has de rompre, una vegada rompuda, pots recompondre les parts amb la teva nova societat”, afirma Wylie.
“El Brexit fou l’assaig general de Trump” (Bannon, 2019)
Una de les coses que més sorprèn és la naturalitat amb la qual parlen les persones que apareixen al documental, és com si no tenguessin res a amagar, com si realment no fossin conscients d’allò que estan fent, com si ells ho veiessin de forma positiva, com si haguessin fet un gran descobriment i l’explicassin orgullosos i, com narra Carrol, sense pensar “en el monstre que van crear, que va arrassar el món i del qual ens costarà dècades recuperar-nos”. I un dels moments més imapactants és quan s’explica el cas de Trinidad y Tobago. Abans de la campanya del Brexit i evidentment abans del Projecte Alamo, Cambridge Analytica havia fet molts assajos a diferents països en vies de desenvolupament per posar en pràctica noves tècniques, i quan van veure que funcionava, van començar a utilitzar-ho, primer amb el projecte Leave.EU i després en el Project Alamo.
En el documental s’explica com van influir en les eleccions a Trinidad y Tobago. Cambridge Analytica treballava pel Congrés Nacional Unit (UNC), partit que representa majoritàriament a la població d’origen hindú. A l’altra banda, hi havia el Moviment Nacional Popular (PNM), que atreu principalment el votants “afroamericans”. Durant una presentació de vendes que fa la pròpia empresa (Cambridge Analytica) i que és gravada, l’empresa demostra com va aconseguir influenciar la conducta dels votants “negres”, a través d’una campanya anomenada “Do So” (Fés-ho), que significava ”Fés-ho, no votis”. Durant la gravació, un membre de l’empresa explica que l’objectiu de la campanya era augmentar l’apatia entre els joves negres, a qui no interessava la política (ells prèviament ho havien analitzat) i, per tant, assegurar-se de que aquests no anassin a votar. Van muntar un moviment que semblàs un signe de resistència contra la política, amb vídeos a Youtube, grafismes simbòlics que connectaven amb el jovent, càntics amb els que la joventut es sentia representada i l’objectiu final de tot plegat era que no anassen a votar i, així, superar en vots al partit contrari. Havien analitzat també que “els joves d’origen hindú eren més tradicionals i que anirien a votar amb les seves famílies, sabien que ells no formarien part d’aquest moviment fins al final perquè no solen desobeir i fan les coses que els toca fer, com anar a votar, són de costums”. Després de la gran campanya del Do So, el 40% dels joves “negres” no va anar a votar, i la UNC va guanyar les eleccions del 2010.
Brittany Kaiser, que va apareixent durant gairebé tota la cinta en diferents moments, durant la seva declaració a la Comissió del Brexit afirma: “Leave.EU, del govern britànic, controlava les eines de targeting, metodologia considerada com a tàctica de comunicació de grau militar”. Ella mateixa ho defineix com un efecte boomerang: recullen les teves dades i les tornen convertides en forma de discurs polític o de “bulo”. La pròpia Kaiser acaba demanant que les psicografies de votants tenguin la mateixa consideració que les armes.
“Leave.EU, del govern britànic, controlava les eines de targeting, metodologia considerada com a tàctica de comunicació de grau militar.” (Kaiser, 2019)
Una altra de les persones que apareixen a la cinta, amb una actitud crítica envers Facebook, és Roger McNamee, inversor inicial de Facebook: “Facebook està dissenyat per a monopolitzar l’atenció, utilitza tots el trucs bàsics de la propaganda, combinant-los amb els de les apostes a casinos, escurabutxaques, … i jugant amb els instints, utilitzant la por i la ira, que són formes molt fiables de fer això. Han creat eines que permetin als anunciants explotar emocionalment al públic, a través de la segmentació; la manipulació és relativament fàcil”.
Carole, al final del documental, explica com ha intervingut Facebook, a través de l’enviament de Fake News utilitzant WhatsApp, a les eleccions brasileres. La periodista també relaciona Facebook amb el genocidi de Myanmar, dient que hi ha proves que els impliquen, així com també en l’ús, per part dels russos, d’eines de Facebook contra els EUA. “Divide y vencerás”, diu que n’és la premissa.
Relacionat amb la perspectiva de gènere trobam:
En el documental “The Great Hack” són protagonistes dues dones de gran importància: Brittany Kaiser i Carole Cadwalladr. Brittany, antiga directora de desenvolupament de Cambridge Analytica, destaca per ser una dona amb formació STEM i un paper rellevant en els esdeveniments narrats. D’altra banda, Carole Cadwalladr és una periodista reconeguda, finalista del Premi Pulitzer el 2019, per la seva investigació sobre la relació entre el Brexit i Cambridge Analytica. La seva implicació en l’esdeveniment i la seva labor periodística han tingut un impacte significatiu en el documental.