Títol: Dejad que las máquinas vengan a mí. Una antropología del futuro
Editorial: Enclave de libros
Dejad que las máquinas vengan a mí. Una antropología del futuro. Luis Montero
Col·lecció: Stalkers
Any de publicació: 2019
Gènere: Assaig
Pàgines: 333
Sobre l’autor: Luis Montero
Luis Montero va néixer l’any 65. Va estudiar filosofia a la UNED i publicitat a la Complutense. Ha estat guia turístic, creatiu publicitari i consultor estratègic. Ha viscut a Madrid, Nova York, Londres, Frankfurt, Marrakech, Benarés i ara viu a Palma. Ha escrit les novel·les de ciència ficció Antrópodos, Feliz Año Nuevo i Clon. I els assatjos d’ontotecnologia Mundo-hecho i Dejad que las máquinas vengan a mi. Darrerament passeja i va en bicicleta.
Resum:
Descripció de l’editorial Enclave de Libros
Anàlisi:
En un futur on els robots i les màquines formaran part de la nostra realitat com a noves entitats, l’autor planteja, que aquestes entitats hauran adquirit atributs pertanyents als humans i analitza què quedarà en l’humà que el diferenciï d’una màquina. Per això planteja el Principi d’Humanitat Suficient (PHS), mitjançant el qual argumenta que l’únic patrimoni excloent de l’humà són els seus sentiments i les creences que es fonamenten en aquests.
Les pel·lícules de ciència ficció són referenciades en el llibre com a experiments mentals per poder argumentar com robots, intel·ligències artificials, cyborgs i simbionts se senten i són sentits com humans i conformen una nova humanitat.
Un exemple és Ghost in the Shell. Aquesta pel·lícula està protagonitzada per una cyborg. Tracta el tema de la medicina de precisió. El filòsof defensa que ser cyborg tard o després serà una norma. La majoria de persones abans o després portaran alguna pròtesi més o menys sofisticada. En quin moment deixarà de reconèixer-se com humà per passar a ser artificial? Com afectarà la identitat la reparació del cos humà i la substitució per peces sintètiques?
Tot i que en algun moment el llibre podria semblar filosofia-ficció, el plantejament és oportú perquè alguns dels robots i altres entitats que apareixen en les pel·lícules de ciència ficció van apareixent també en el món real actual.
Les intel·ligències artificials “vestides” en assistents virtuals com Siri, Cortana, Alexa o Ok Google ja conviuen a les cases. Potser no són tan sofisticades com Samantha de Her i encara es troben en una fase prehistòrica. Tot i això l’autor es planteja si seria possible considerar-les humanes o si diguessin aquestes intel·ligències artificials que se senten humanes o si poguessin tenir consciència dels seus “jos”, d’elles mateixes.
Totes aquestes reflexions es fonamenten en un repàs exhaustiu de les tesis de diferents filòsofs i sociòlegs al llarg dels temps.
Potser els robots no volen categoritzar-se com humans, com els replicants de Blade Runner. “Potser ni robots ni ETS tinguin el més mínim interès en ser humans. Ni les corporacions. La simple sospita que màquines i IAS puguin menysprear la seva suposadament possible humanització és símptoma clar de la rapidíssima decadència de la categoria “humà” “(Montero, 2019:55).
En el transcurs de el llibre Montero afirma que els humans ho robotitzaran tot. Així la relació amb les màquines és inevitable. I la relació amb els nous significats que obren aquestes altres-entitats que els humans estan creant i desenvolupant s’està forjant.
Tot i que el filòsof està plantejant reflexions filosòfiques profundes en la relació entre humans i màquines i la seva coexistència en un mateix món no queda clar en quin moment arribarà, si arriba, aquest futur distòpic que es planteja gairebé sempre en les pel·lícules de ciència ficció, perquè com matisa Montero: “Aquesta simplicitat gramatical de la màquina, suportada per la seva immensa capacitat de procés, fa que la màquina no pugui operar en entorns que no han estat formalitzats prèviament. Perquè existissin les cadenes de muntatge automatitzada operades per màquines abans va caldre crear la línia de muntatge automatitzada operada per homes. Seria la màquina capaç d’operar en un entorn absolutament nou? La màquina, de moment, no suporta el desconcert. No és capaç de llegir-lo. El que, d’altra banda, ens porta al fet que si per a l’humà veure és referenciar, per a la màquina cal referenciar perquè vegi “(Montero, 2019:118).
Contràriament al que semblava, a l’haver-hi més entitats i relacions entre elles (cyborgs, robots, IAS, clons, …) es necessitava de més significats. No obstant això, Montero resumeix la seva tesi de la següent forma: “El món que avui habita l’humà està dissenyat per a ser processat per màquines, robots i IAS i ja no requereix, no exigeix de la riquesa conceptual d’un món que era aliè a l’humà. És un món més pobre en el qual les necessitats d’auto-referència de l’humà han perdut complexitat. I aquesta pèrdua de complexitat suposa una reducció de les comunitats de significats. (…) I, d’altra banda, aquest món està descrit en llenguatges-màquines, que no són compresos ni compartits per l’humà. El llenguatge, que era contingut fonamental del PHS, ha perdut poder per a la descripció i comprensió del món i de si mateix en el món, del seu estar-en-el-món, de l’humà “(Montero, 2019:136). Afegeix, pàgines més tard, que les màquines només poden operar en mons que han estat formalitzats.
I quan el filòsof ha situat al lector en el cru present el torna al desbordant futur una altra vegada, introduint els clons, els cyborgs i la colonització espacial, creant-se dubtes existencials sobre les identitats múltiples, les maldats dels robots i el mal ús de el coneixement humà bolcat en les xarxes socials, il·lustrant-ho amb els experiments mentals a través d’Ex-Machina i Trascendence, entre d’altres pel·lícules de ciència ficció.
La visió des d’una perspectiva de gènere no passa desapercebuda. Les intel·ligències artificials s’ensenyen com a home i les robots com a dones exuberants. Els ventres cyborg els presenta com l’avantsala encara orgànica de l’ectogénesis. En aquest context l’autor defensa que el feminisme obre una tercera mirada tan necessària.
Al final un es queda amb el dubte de si tot es pot digitalitzar o no, si la digitalització redueix la diversitat, en la seva necessitat de formalitzar el món i les seves relacions, on queda la llibertat de tot aquest procés i quin paper juga l’ètica en la intel·ligència artificial; una ètica que el filòsof no disposa per a les màquines sinó per als seus creadors.
Reflexions i debat obert:
- Suposa la relació entre màquines i humans una nova mirada al món?
- Canvia la relació entre màquines i humans la percepció de món?
- Fins a quin punt poden substituir les màquines accions abans només dutes a terme per humans o animals? És convenient? Per a qui? Si no hi ha forma d’evitar-ho, si hagués de ser així, com tractar amb aquesta nova realitat, o aprofitar-ho?
- Com es poden posicionar els humans enfront de la “superioritat” de les màquines, més eficients, més ràpides, més fortes?
- Com poden millorar les màquines les vides dels humans?
- Les màquines repeteixen estereotips?
- Quin paper han de jugar les dones en el disseny de les màquines?