Continuam amb la segunda part de l’ entrevista que vam publicar la setmana passada a en Luis Montero, autor, consultor d’estratègia i formador. Per aquells que encara no el coneixeu, com autor ha publicat el tratact d’ontotecnologia Dejad que las máquinas vengan a mí, ( del cual en tenim fitxa a Llibres TIC) a més de les novel·les de ciència ficció Artrópodos, Feliz año nuevo i Clon. Seguim reflexionant sobre intel·ligència artificial, algorismes, robots, estereotips masclistes en el món de la tecnologia, vocacions STEAM i molt més.
13. A “Dejad que las máquinas vengan a mí” descriu a un humà que a força de pretendre imposar-se al món acaba per ser producte d’aquest”. Com veu l’evolució i el futur de la intel·ligència artificial?
La veig francament malament. Però no perquè es vagi a convertir en Skynet i ens vagi a devorar o per escenaris distòpics d’aquests,ho veig més perquè la intel·ligència artificial en realitat es convertirà en el que ja hi ha: la història del desenvolupament de la IA té moments de cims (quan hi havia progressos) i valls (quan paraven els progressos), i sempre hi ha hagut més fases estanques, que es deien els hiverns de la IA. Després hi havia les primaveres, que eren els moments florents en què algú desenvolupava una tesi nova i llavors avançava la disciplina però de sobte passaven 10 anys i arribaven a l’hivern, es desinvertia, ens descoratjàvem … fins que a poc a poc s’anava avançant i se seguien fent maquinetes que emulaven més una cosa semblant a un humà. Fins que ha arribat un moment en el qual és un fenomen nou que ja no es diu l’hivern o la primavera, sinó que es diu la tardor de la IA, que és el que estam vivint ara. Que el que vol dir és que no es produirà una espècie de congelació, com passava en els períodes que es deien l’hivern, sinó que es quedarà com està, no avançarà molt més, no tornarem a tenir un estiu perquè ja és rendible el que tenim, i no tendrem un hivern perquè el que tenim funciona: no tendrem un estiu una altra vegada perquè no serem capaços d’avançar prou en termes logicomatemàtics per fer que la intel·ligència artificial s’assembli més a la d’un humà, amb la qual cosa com ja és rendible, el cost d’aconseguir una intel·ligència com la teva i la meva, tampoc tenim molt clar que valgui la pena, perquè per a què volem una màquina que s’assembli a tu i a mi si amb la que tenim ja li treiem diners i a sobre ens dóna molt poder polític (Google, Facebook, el programa de control social de el govern xinès). No és que la IA hagi arribat al seu sostre, sinó que no té sentit avançar cap a un sostre més alt perquè el cost és molt elevat i perquè a més la incertesa de que ho aconseguim és molt gran, i llavors ens quedarem a la IA com la que tenim. Per exemple, maquinetes que s’instal·len en els supermercats perquè tinguin reconeixement de cara. A Espanya ja hi ha cadenes que ho fan, perquè si tu un dia en un supermercat t’en dus sense voler un paquet de tomàtiga si tornes a la mateixa cadena de supermercats en un altre lloc et reconegui la màquina i digui “alerta amb aquest que s’emporta paquets de tomàtiga gratis”. A el final és super banal, el que passa és que és un mecanisme de control salvatge, i si ho introdueixes en polítiques no liberals (el liberalisme no és una meravella però és menys dolent que el nazisme) i, si anem cap a camins no sé si nazis, però sí protofeixistes, aquesta combinació capital + poder legislatiu o polític feixista i tecnologies de control extremadament avançades ens condueix a un ordenament social molt complicat. Per això també la IA està a la tardor, perquè el poder ja té l’eina de control suficient per poder controlar sense que sigui excessivament lesiu aquest control i sigui assumible. Però això ja entra en el territori de la distopia que aquest sí que no m’agrada gens. De fet, el llibre “Deixeu que les màquines vinguin a mi” acabava amb un capítol que l’hi vaig eliminar dedicat a la distopia, perquè les distopies ens treuen una altra cosa que també és problemàtica però que també és molt maca i que necessitam ara una mica els humans , ens treuen l’esperança, ens treuen la capacitat de somiar coses millors i, a més, hem perdut aquesta capacitat. Per això abunden les pel·lícules distòpiques, les narracions de por, el gran discurs de l’amenaça i hauríem de començar a recuperar els discursos que no siguin d’amenaça.
14. I com veu l’evolució de la ment humana? Serà més resilient i tindrà més capacitat d’improvisació, o acabarà comportant-se com un robot, dissenyada, per a ser predictiva?
L’ambició de la ciència i de la tecnologia és la segona, de fet una de les grans baralles filosòfiques que hi ha és si hi ha una cosa que es diu el neurodeterminisme, si la configuració neurològica del teu cervell determina com ets, i si la determina ets predictible, que és molt probable que sigui així a la llarga, però com tots els determinismes les variables segurament són tantes que no puguem calcular-les. Però aquest jo no sé si és tant el problema com que aquest neurodeterminisme o aquesta capacitat de predictibilitat de la intel·ligència o de la ment humana es converteixi en una eina de poder: de sobte que els que ocupin el poder siguin capaços de predir el que ja fem, allò que decidim, allò que creiem. Que això ja passa, a mi em fa molta gràcia que molts filòsofs sempre acaben parlant del lliure albir, jo no crec en això perquè em sembla molt materialista, i jo els dic: per a quèper a què voleu el lliure albir si tots albirau el mateix. I és perquè el ventall de desitjos, formes o maneres de desitjar, objectes de desig i formes d’expressió d’aquest desig està súper definit ja pel mercat, pels costums i per on estam i per qui som, el gènere … En teoria tots tenim configuracions perquè ens agradin coses diferents, ara al 95% dels homes entre 40 i 60 anys els agrada el futbol el diumenge a les 5 de la tarda, no hi ha tanta variabilitat, aquestes variabilitats estan súper explotades per homogeneïtzar-nos. El pitjor és que aquests mecanismes d’homogeneïtzació ( torn a la no igualtat, no la igualació de el tot ) ens ho expliquen com si fossin expressions de llibertat: què lliure ets que t’agrada el mateix que a la majoria … que considerem això llibertat, quan en realitat no estàs sent lliure, estàs obeïnt al conjunt d’estímuls que reps des del mercat, que a més pauten el conjunt de solucions o de respostes possibles per solucionar aquests estímuls, que també estan pautats, que és una altra forma de digitalització. L’evolució de la ment humana la veig des de l’escenari terrorífic polític d’eina de control ja impossible de fugir-ne que seria una, fins a la definició o predefinició dels codis genètics i la idea d’intel·ligència, que també és una altra forma d’eliminar la intel·ligència de l’equació, fins a la que jo crec que serà la millor de les solucions, que començaran a pensar que és efectivament com pensen ja molts filòsofs, no hi ha una intel·ligència, sinó que hi ha moltes intel·ligències. Un ratpenat té una intel·ligència diferent a la d’un humà i és tan vàlida com la meva. Intentar trencar és costum superhumana, com quan estan aquests arbres que acaben sent només un únic camí, això és un costum especialment humà i especialment masculí, que és el reduïr el món a categories binòmiques home-dona, subjecte-objecte, humà-màquina, blanc-racialitzat, migrant-resident. Hem de començar a acceptar igual que hi ha intel·ligències, hi ha moltes maneres d’habitar el planeta, que aquestes maneres tenguin els seus espais d’expressió perquè desenvolupin les seves pròpies intel·ligències, acabar amb la idea que hi ha un humà. Segurament hi ha o hauria d’haver tants humans com humans hi ha, perquè cada un és un conjunt diferent d’atributs, s’expressa de manera diferent i que tengués la capacitat d’explotar-los i d’expressar-los fins allà on ell vulgui. Que si això passarà, el més fàcil és dir que no. Tenim un altre problema amb la digitalització, que també s’ha donat en educació, tenim la sensació que estam vivint sempre al límit de el temps, el límit del canvi de la història, en aquest moment crucial en què la història passarà alguna cosa i no, la història segurament torn als cims i les valls, la història té moments de cims però té llarguíssims moments de valls en què no passa especialment res. Doncs segurament potser estam en això. Perquè us faceu una idea entre que Jesucrist apareix a la Terra i mor al cadafal i Constantí declara la fi la cristiandat com la religió de l’Imperi Romà passen 300 anys. Necessitam donar-nos espais i tenir paciència. Una altra cosa és que les màquines i el mecanisme de producció de la realitat del capitalisme no ens deixen tenir paciència i ens estan obligant a tots a estar super atents, que ens canviarà la vida. No sé si ens canviarà, no sé si això és mer espectacle i ja està. Ara que es diu que si estam a les portes d’un nou confinament, en el confinament estàvem al mínim comú possible de l’humà: treballaves una miqueta i consumies una miqueta, no podies fer res més, no podies socialitzar; això evidencia que estam construint un món que és una merda, potser no tenim la capacitat de resposta, però ja amb que ens en comencem a adonar-nos ja és bastant, després ja pel camí anirem veient si aquesta tesi política ajuda. Quan va començar el liberalisme ( i no no som liberal ) s’enfrontava a un enemic molt complex, molt pitjor que el nostre, que és bastant banal, en el capitalisme es resumeix a si no tenc per pagar la hipoteca, que és bastant fàcil de resoldre, amb renda social bàsica ( de la qual no en som molt partidari ). Doncs el liberalisme per acabar amb els reis monarques absoluts ( que els humans que hi havia per sota ni tan sols eren seus servents, eren pseudoesclaus ), per acabar amb aquest règim polític va haver de matar Déu, i això és molt més complicat que el que hem de fer ara que és amb els diners i la propietat privada. Però ara dius cal acabar amb els diners i et miren com segurament al segle XVII dir cal acabar amb Déu. Que no el matàrem, però ja no tenen aquesta influència política que tenien. Ja ningú no pensa que Pedro Sánchez o Felip VI és un derivat o és el Fill de Déu, però no obstant això es pensava que el Rei Sol Lluís XV de França era el Fill de Déu, i malgrat això li van tallar el cap en una plaça. I d’aquelles aigües aquests fangs, però no en el mal sentit, per a què vivim en règims democràtics més o menys igualitaris, i ara sí que parl d’igualtats polítiques, gràcies a personatges com Rousseau, Locke, Hume ( que cap no era d’esquerres, tots conservadors ), gràcies a ells avui matàrem a aquell rei absolut,i a Anglaterra, que li van tallar el cap 2 vegades i van tornar a instaurar la monarquia perquè van decidir que no era tan dolenta però sempre que fos una monarquia parlamentària, el rei està sotmès a la voluntat de poble. Aquella generació en el canvi de segle XVII a l’XVIII va canviar la història davant d’un enemic salvatge molt pitjor que el nostre. I després va venir la Il·lustració. Avui hem de tenir paciència perquè ja sortirà qui ho faci i qui tengui aquestes idees, i el que tenc claríssim és qui no tendrà aquestes idees, i no serà un home occidental hetero … serà una trans, o una senyora de l’Índia, d’Àfrica o de l’Amèrica Llatina. No serà un home, perquè nosaltres ja hem acotat el món i ho hem construït en aquesta lògica binària en què estàs dins o no existeixes, i llavors anomenem intel·ligència al que hem decidit que és, una cosa que fa una màquina que en realitat no és intel·ligència, que com a molt juga bé a escacs i intercanvia diners molt ràpid però no fa gaire més. No obstant això, aquesta obertura a altres sensibilitats, altres formes d’habitar el món que vivim, això no sortirà dels homes, perquè estan més preocupats per la seva masculinitat ferida … tipus Trump. L’home, el mascle, és un subjecte polític mort, el que passa és que anam a viure aquesta transició, i el dolent és que com tots els imperis, els imperis moren matant, cap no fa una passa enrere dient “ja se m’ha passat el temps a la història, ara vos deix a les noves generacions, que vos toca”. Estam assistint a l’imperi de l’home hetero occidental morint matant, per això tendrem 20 anys dolents, però potser d’aquí a 20 anys, aquests següents 20 anys tornen a ser gloriosos. El que passa és que aquesta literatura encara està per escriure o segurament per llegir, que potser està molta ja escrita, que ja hi ha moltíssimes teòriques treballant des d’altres punts de vista. I fixa’t com serà aquesta hegemonia masculina masclista i misògina que molta d’aquesta literatura femenina ni tan sols es considera filosofia política, aquestes dones no tenen accés als departaments de filosofia de les universitats perquè no entren dins del cànon de la filosofia analítica que va establir Aristòtil fa 5 segles: que és un altre home hetero, amb una estructura de poder darrere salvatge, que viu en un règim súper opressor com la del grec, amb esclaus que ni tan sols es consideraraven humans, ni tan sols subjectes a drets. Crec que estam en un moment d’inflexió, però cal donar-li temps a que les coses madurin i s’escoltin aquestes noves veus que siguin capaçes d’aplanar el camí cap a allò següent, a poc a poc.
15. Al documental «The Social Dilemma» es citen frases com les següents: “(…) els algorismes tenen ment pròpia, encara que tu construeixis la màquina, aquesta va canviant (…) Com a humans, gairebé hem perdut el control d’aquest sistema, els algorismes són cada vegada més intel·ligents “, hi estaria d’acord?
Sí, dins d’aquesta definició excloent d’intel·ligència sí, i en què hem perdut el control sí, i a més no és dolent. Fins ara ens havíem construït molt com a que érem l’única espècie intel·ligent al planeta, una vegada que havíem matat a Déu, els àngels no existeixen, els extraterrestres no ho sabem, l’única espècie intel·ligent que queda som nosaltres. Sobre aquesta hegemonia de la intel·ligència construíem un estatus polític antològic superior, com som intel·ligents, podem disposar de la realitat i fer el que vulguem. El fet que de sobte hagi una maquineta que té una xarxa neuronal dins la qual té això que en diuen machine learning, que no és més que un algorisme evolucionant sobre si mateix en base a resultats amb aplicacions super banals, però que és un trastet que va prenent les seves pròpies decisions i que arriba un moment que genera un output en el qual ja no sabem comprendre perquè, no som capaços de seguir-ne els passos. La intel·ligència és una cosa que fins ara érem capaços d’explicar perquè érem capaços d’expressar els passos que ens havien fet arribar a prendre aquesta decisió, de sobte ja no. Les màquines ara, ja no sé si dir-li decisions, però sí emeten enunciats que nosaltres no som capaços de comprendre com han arribat a ells. És la la famosa jugada 36 de la segona partida del campionat mundial d’AlphaGo quan de sobte la màquina posa la fitxa en un lloc raríssim que ningú entén per què la posa aquí i no obstant això arrasa aquesta partida i tothom diu que aquesta és la millor jugada de la història de el joc del Go. Llavors la gent diu de sobte la màquina té intuïció, inspiració o com ho vulguem anomenar, i no obstant això això que ens pot semblar amenaçador també és molt bonic perquè ens baixa d’aquest podi de poder exclusiu que ocupàvem com l’única entitat intel·ligent al planeta de l’univers. Tot d’una ara han sorgit uns aparells queduen 15 anys funcionant que són capaços d’arribar a conclusions, d’emetre enunciats que no comprenem com han arribat a aquest enunciat i això ontològicament ens destitueix d’aquest espai de poder privilegiat, i jo crec que tot el que sigui que et tallin la gespa sota els peus en termes de poder polític és bo perquè ens iguala, de sobte ja no tenim dret al tot perquè hi ha part de el tot que és tan o més intel·ligent que nosaltres. El problema està en què també hi ha una tesi política i és que aquestes màquines no estan al teu abast o a el meu, aquestes màquines responen als interessos d’uns col·lectius determinats amb unes necessitats de poder determinades. Però en termes ontològics no és dolent, en els polítics pot ser molt dolent però ontològics no. I aquí està la meva esperança, tot el que sigui baixar-nos d’aquest podi que ocupàvem, sobretot l’home, i ens destroni, és bo.
16. Parlem de la seva tasca com a assessor/conseller d’empresaris, qüestionar-se allò preestablert en les organitzacions (processos / jerarquies …) és necessari per millorar i avançar? Hi troba molta resistència?
Sobre les resistències com a mi m’arriben voluntàriament m’arriben més o menys sotmesos, més o menys predisposats a escoltar-me, una altra cosa és que em facin cas o puguin fer-m’ho, llavors no trob massa resistències. Una altra cosa és que ells estiguin encastats en sistemes que són extremadament poc resilients, anquilosats o estancs. Però ells vénen amb la predisposició d’intentar entendre quines són les causes del seu malestar, perquè normalment a mi m’arriben perquè, o bé no estan del tot contents amb el paper que ocupen o creuen que poden ocupar, o arriben amb una situació deficitària, i quan et trobes així tot el que t’ajudi a superar aquesta situació deficitària sempre és benvingut. Sobre si les organitzacions i les empreses han de canviar el seu rol en el món, jo crec que no els/ens queda una altra, mentre no tenguem una nova idea de revolució, perquè la que tenim era la de la Revolució Francesa que ja no tendria gaire vigència, mentre no tenguem aquesta nova, i torn als discursos i relats construïts per dones segurament no occidentals que segurament ja els estan treballant però que encara no tenen el ressò que haurien de tenir … crec que de moment fins que no arribi aquest canvi hem de començar a cercar mecanismes no sé si de millora, però almenys no d’empitjorament. Fins ara hem parlat del llindar distòpic de la tecnologia, de la zoonosi de virus, però no hem parlat del gran tsunami distòpic que ens ve després que és el canvi climàtic, i més vivint en una illa. Cal començar a pensar-hi, i jo els ho dic als CEOS amb els quals faig feina, la generació actual de CEOS és la generació d’humans que més poder de transformació de la realitat ha tengut en la història, ni tan sols Alexandre el Gran, ni Gengis Khan , ni Hitler no han tengut la capacitat de transformació i d’impacte en la vida de les persones que té la generació actual de SEOS. El planeta no s’està escalfant per un procés geològic determinat per la física,no, s’està escalfant per l’activitat empresarial, i la foto amb la qual passaran a la història aquesta generació és bastant dolenta. Està a les seves mans millorar això i està a les nostres mans que ho millorin. Llavors tot allò en què jo pugui ajudar a que el millorin ells una miqueta, ja que serà bo per tots, tenint en compte que no és la solució definitiva. Aquesta és una solució de transició, és a dir, el model haurà de canviar molt perquè sortim del llindar de l’extinció que és on som ara, però de moment fins que puguem allargar el termini fins a l’extinció definitiva, no està malament.
17. En el seu llibre també descriu les formes exuberants de les robots femenines dissenyades pels homes blancs occidentals. Es recreen els estereotips. Serien possibles altres dissenys? Com?
Segur, de fet no crec que sigui possible, sinó que són necessaris, hem de començar a treballar imaginaris en què la representació del robot no és ni tan sols antropocèntrica, potser no té ni tan sols ha de ser un humà, perquè els robots si tenen capacitat d’autroproducció, per què no decideixen ells la seva pròpia forma. I també hi ha una altra cosa, que la tecnologia és immaterial, estigui embeguda dins d’una altra cosa. Pensam el que Alexa o Siri és el que està a cameva en el meu mòbil, no, això és el que s’anomena la instanciació de les possibilitats de ser de l’única Alexa que hi ha, que és tot el sistema d’Alexes. Siri no és el que hi ha en un telèfon, Siri és un sistema que té un munt d’instanciacions, llavors segurament necessita un cos, perquè el que té són cossos distribuïts. Nosaltres també tenim una idea del cos molt antropocèntrica, del peu a la coroneta , la frontera entre jo i el que hi ha. No obstant això, hi ha moltes espècies a les quals aquesta definició de cos no els seria aplicable, com líquens, virus, entitats que són multiorgàniques però la idea de cos no s’hi aplica. Segurament cos en termes de robòtica tampoc, quan parlam de nanotecnologies on comença la màquina i on una màquina acoblada a una altra són la mateixa màquina o són dues màquines. Això hi ha un exemple que també pots traduir a nosaltres, el que passa és que nosaltres estam acostumats a una visió molt derivada de la cristiandat del cos i la ment, però Steven Bernard, que és un neurofilòsof canadenc, té un experiment mental bastant clarivident per fer aquesta distinció, ell parla per exemple de dues siameses que comparteixen el mínim suficient per seguir sent siameses però en realitat són dues persones. Si a una li fa mal el cap, qui de les dues es pren la pastilla? Nosaltres estam acostumats, estem súper adequats a pensar que el que som és el meu cos, és una mateixa entitat i no té per què, això és un pensament hiper antropocèntric.
18. En aquest sentit, és important incentivar les carreres STEAM des de la infància, sobretot en les nenes? Com a publicitari, quins arguments utilitzaria per generar interès per l’estudi d’aquesta carreres, i un missatge específic per nenes?
La segona és més complicada perquè la meva experiència publicitària és breu, però la primera és molt fàcil. Sí, el món s’escriu en text (la Bíblia, l’Alcorà …) i el text que escrivim avui es diu codi. El text no pot estar en mans d’un gen heter, necessitam més escriptures, més visions, més formes d’escriure, més formes d’expressar i les necessitam amb urgència. De fet és una cosa que jo plantejo en el llibre, no només incentivaria que les nenes estudiassin carreres STEAM, sinó que prohibiria que els nens les estudiïn, que els homes ens callem, i no una generació o dues, 3000 anys, que és el temps que portam parlant els homes, segur que d’aquí a 3000 anys el món és molt diferent. Quan estigui prohibit que els nens les estudiïn, ja elles no necessitaran publicitat, algú haurà d’ocupar aquestes feines i seran elles. Però bé fora d’això, que no sé si passarà, sí que crec que que el codi és una forma d’expressió i necessitam noves formes d’expressió, a més hi ha dèficit d’expressió de les dones en els espais públics. Els homes estam educats per ocupar espai públic quan parlam: si tu dónes una xerrada, les preguntes són sempre d’homes, a les dones els costa més parlar en públic, es penalitza molt més l’error de les dones parlant en públic i fins i tot a assemblees d’esquerres, en les quals hi ha un control brutal per part de l’home enfront de l’expressió oberta de les dones. De fet, la queixa dels homes a allò que s’anomenen els safe spaces, espais segurs, no mixtos en què les dones es puguin expressar sense ingerència masculina, a tots els homes els sembla fatal, a mi em sembla beníssim els homes sobram. L’altre dia vaig anar a una llibreria i em van començar a recomanar llibres, però li vaig dir que fa molt que no llegesc un llibre escrit per un home, llevat que sigui un clàssic de la filosofia, la narrativa masculina ja està super saturada. Llavors el codi és una forma narrativa i necessitam que entrin noves mans, i per això necessitam ajudar ( no en pla paternalista ) a les dones perquè elles trobin els seus espais, on estiguin còmodes. És com aquestes polèmiques entre els gamers i el masclisme, quan una dona es declara gamer i fa una crítica a un joc a Twitter l’arrasen els tios amb comentaris masclistes, tot això no hauria de poder existir. Jo no sé si les dones necessiten eslògans o el que necessiten és que els treguin del mig a aquesta colla d’idiotes, ja elles trobaran si aquest espai els agrada, els agraden les STEAM o els agrada més la física quàntica o l’advocacia, que cadascun estudiï el que vulgui que per a aquests són éssers racionals, però que no tinguin més aquest destorb de el masclisme. No és un tema publicitari sinó un tema polític. Segur que en 20 anys la tecnologia és una altra.
19. Imaginam que tractant-se d’un escriptor seran molts, però, ens pot recomanar algun llibre especialment que l’hagi inspirat en la seva feina?
N’hi ha un que es diu “El pensament heterosexual” d’una autora lesbiana que es diu Monique Wittig, en realitat ni tan sols és un llibre, és un assaig, no sé si és una conferència o un article llarg d’unes 25 pàgines, que ve a explicar com el que diu el segon Wittengstein d’investigacions filosòfiques, però com que és dona i és lesbiana i ho explica en termes polítics, ningú no l’escolta. Ve a dir que el nostre aparell conceptual amb el qual parlam, construïm els conceptes, definim el món, no només són jocs de llenguatge, com deia Wittgenstein, sinó que aquest sistema de regles també és polític. El entenem com aquest sistema reglat i l’obeïm, i aquest obeïr també és una política masculina masclista, i té raó, i ella ni tan sols és filòsofa, sinó escriptora de novel·les d’amor i ficció, però els assajos estan bé. Hi ha moltes dones durant la història que han escrit coses que són rellevants, però que no tenen accés als espais de rellevància precisament perquè són dones, perquè no són normalitzades o perquè no són dones tipus Arendt, Amstrong…que en realitat són dones però parlen com a hombes. Cuando són dones que s’expressen com a dones però no utilitzen els codis que utilitza l’aparell de poder epistemològic, ja estan vetades. També em sembla molt important “Gènere en disputa” de Judith Butler, i no només per la tesi de gènere, sinó també pel mateix, com el llenguatge esdevé una eina política. Un altre és el de Carol J.Adams “La política sexual de la carn”, va de feminismes i veganismes, i també té una tesi sobre el llenguatge, com en parlar emetem els significants, i això és una castració de la nostra mirada política al món. I la gran campiona d’això seria Simone de Beauvoir quan afirma que quan un home diu jo, aquest jo no m’ inclou a mi, anticipant allò del que jo parlo al llibre: necessitam noves formes d’expressions de jos alternatius dispars que no siguin heteronormalitzats com els del 95% del planeta.
20. I una pel·lícula/sèrie que no tracti la tecnologia de forma distòpica?
“Satisfaction not guaranteed”, que és una història molt maca, en realitat és una història d’amor entre dos personatges no normalitzats en la qual hi ha una màquina del temps per allà flotant, i a més la tecnologia els serveix de nexe d’unió i de via d’escapament.