Una vegada ja fetes les presentacions a l’anterior article, entram més directament en la qüestió. L’ús de les noves tecnologies a les empreses està avui en dia gairebé estès a la totalitat de les mateixes. Segons l’estudi “Les TIC a la PIME balear”, el 86,3% de les empreses de les Illes Balears disposaven d’ordinador durant 2009. A més, el 79% de les empreses de les Illes disposava de connexió a Internet. Aquest fet genera una nova realitat a les relacions laborals entre treballador i empresari ja que un ordinador amb connexió a la Xarxa ofereix possibilitats no comparables a altres mitjans que l’empresa posa a disposició del treballador. A uns casos aquestes possibilitats són de distracció i a d’altres de supervisió. I com vàrem comentar, és aquí on ressorgeix el conflicte amb nova força.
Rebre i respondre habitualment el correu personal a l’adreça electrònica de la feina, per exemple, seria en principi una distracció i mal ús de l’equipament informàtic proporcionat per l’empresari ja que es fa servir amb una finalitat particular que no contribueix a la millora de la productivitat empresarial. Ara bé, és aquest el cas? La normativa laboral no dóna una gran quantitat d’elements objectius per valorar quan estam o no davant una conducta indeguda del treballador, o l’empresari, en aquesta matèria, per tant són els tribunals amb les seves decisions els que han anat omplint els buits legals amb requeriments i principis. I parlant de principis…
Principi de proporcionalitat. És important recordar-lo ja que és una mica la clau que ens permet determinar la legalitat o no de la conducta objecte d’anàlisi, tot i que té l’inconvenient de resultar un mecanisme una mica genèric i obert que produeix per tant, certa inseguretat jurídica al deixar en mans dels tribunals la seva apreciació. En tot cas, aquest principi, que té origen a la sentència del Tribunal Constitucional 186/2000, és un element significatiu a la qüestió que tractam.
Requereix el principi de proporcionalitat, a efectes de determinar la legalitat o no de la conducta analitzada, que els mitjans instal·lats per l’empresari compleixin amb tres requisits: A) que la mesura adoptada pugui aconseguir l’objectiu que s’ha proposat; B) que la mesura sigui necessària i que no hi hagi una altra forma d’aconseguir allò que es necessita amb la mateixa eficàcia; C) que la mesura sigui equilibrada i generi més avantatges que perjudicis per a l’interès general. Sense aquests tres elements no es dóna el principi de proporcionalitat i per tant podria resultar més que qüestionable la mesura de control o supervisió adoptada.
Intrínsecament relacionat amb el principi de proporcionalitat es troba el fet que per part dels treballadors ha d’existir un cert grau de control sobre els sistemes de supervisió implantats. Control que adquireixen mitjançant el previ consentiment informat de la presència de mitjans de supervisió i de com han d’actuar a l’hora de fer servir aquests mitjans. És a dir, si l’empresari ha establert un control sobre la navegació a Internet i el correu que es rep, per exemple, el treballador abans de començar a estar supervisat ha d’haver estat informat sobre l’existència i implicacions d’aquest control. No és necessària una explicació especialment tècnica, però sí una que informi prèviament de la presència d’aquesta supervisió i una mica de com funciona.
Si per exemple, durant l’horari laboral he fet servir abusivament l’eina de xat Messenger i l’empresa em va informar de forma expressa que podia revisar de forma periòdica les webs visitades i els correus rebuts o enviats, entre d’altres qüestions, el meu acomiadament serà procedent i no podré argumentar la vulneració del secret de les comunicacions ni el dret a la meva intimitat (STSJ de Catalunya nº 2138/2004). Si per contra (STSJ de Catalunya nº 6390/2004) he fet servir l’adreça de correu electrònic de la feina per gestionar el meu correu personal així com tasques relatives a la meva altre feina, a la vegada que imprimia tot el meu correu amb la impressora del treball, l’acomiadament es considerarà improcedent perquè l’empresa no va informar-me prèvia i expressament de la monitorització del correu i perquè la forma de comprovar per part de l’empresa aquests mals usos no va ser d’acord als requeriments legals (d’això parlarem la propera volta).
Exemples com aquests n’hi ha molts, d’una banda i de l’altra, i no sempre amb el mateix desenllaç ja que cada cas és particular i com hem dit la llei no proporciona elements objectius per decidir la legalitat o no de la conducta, sinó que són els tribunals els que gairebé cas per cas decideixen. En tot cas, encara queda per explicar. Seguim la propera volta amb més exemples, profunditzant més detalladament i parlant de les possibles conseqüències penals d’aquestes conductes.