Es Baluard presenta la seva primera exposició col·lectiva d’art digital. És una bona notícia: els “nous materials” entren al Museu i, en aquest cas, es reflexiona sobre la “recent” societat 2.0. L’exposició romandrà oberta fins a l’1 de maig i és altament recomanable la seva visita.
No seré jo qui s’atraveixi amb la crítica artística però no m’en puc estar de comentar el concepte lacanià d’extimitat aplicat a les xarxes socials, aquest antònim d’intimitat que ens duu, a vegades compulsivament, a “publicar” el “què estic fent”, sovint acompanyat de suport gràfic. Això dóna “traçabilitat” a les nostres conductes i ens apropa, pot ser, al concepte de Big Brother (*) que Orwell no va preveure: el Gran Germà és el teu veinat… O no.
Bé, no incidirem en les disquisicions filosòfiques perquè l’únic objectiu d’aquest article és convidar-te a fer una passejada per Es Baluard. Estic segur que no te n’arrepentiràs. De totes maneres, millor t’ho conta el comisari Waelder:
Les noves tecnologies han facilitat, dins de l’immens flux d’intercanvi de dades, una interdependència entre les esferes d’allò privat i allò públic, entre interior i exterior, duent-nos a una cada vegada més natural divulgació de les nostres experiències, pensaments i sentiments, ampliant el cercle de la intimitat fins al punt de compartir la nostra vida interior amb l’audiència invisible i abstracta dels usuaris d’Internet. El que és personal es converteix en col.lectiu, el que és aliè es fa propi i la intimitat ja no és una cosa que es preserva, que es manté en els cercles més interns, sinó que es projecta en un moviment excèntric en totes direccions. La intimitat passa a ser així extimitat, emprant el terme creat per Jacques Lacan per definir l’existència, dins l’àmbit més íntim del jo, d’un “cos estrany”, allò que és extern a l’individu i amb el qual s’identifica. ( + )