Títol: Las otras. Antología de las mujeres Artificiales
Editorial: Eolas
Any de publicació: 2018
Gènere: Antologia de relats breus (Ciència-ficció)
Pàgines: 337
Edició i selecció de textos: Teresa López-Pellisa
Teresa López-Pellisa és Adjunt Doctor en el Departament de Filologia Espanyola, Moderna i Clàssica de la Universitat de les Illes Balears. Doctora en Humanitats per la Universitat Carles III de Madrid, Llicenciada en Teoria de la Literatura Comparada per la Universitat Autònoma de Barcelona i Llicenciada en Humanitats per la Universitat Carles III de Madrid. Les seves línies de recerca es centren en la literatura de ciència-ficció i les seves relacions amb la realitat virtual, literatura i cibercultura, teatre i noves tecnologies i estudis de gènere.
Entre les seves publicacions cal destacar Història de la ciència-ficció en la cultura espanyola (2018), Patologies de la realitat virtual i Cibercultura (Fons de Cultura Econòmica, 2015), i la coedició de Visions del fantàstic en la cultura espanyola (1970-2012) (E.D.A. Llibres, 2014) i Assajos sobre ciència-ficció i literatura fantàstica (Universitat Carles III, 2009), a més de l’antologia Les altres. Antologia de dones artificials.
Anàlisi:
Las otras és una antologia que cerca incomodar des del principi. Aquesta peça literària d’Edicions Eolas no ens brinda finals feliços, més aviat escorcolla amb finals oberts, les golfes de la nostra moralitat. L’obra conté escriptores i escriptors hispanoparlants, siguin d’Espanya o Amèrica Llatina, distribuïts en tres blocs: Mujeres Virtuales, Mujeres Biotecnológicas i Mujeres Robóticas y Muñecas. Els vint-i-sis relats que hi trobem són: Nina cambia (Alberto Chimal); Querub (Mar Gómez Glez); Cambio de sentido (Pablo Martín Sánchez); El puente (José B. Adolph); Sexbot (Raúl Aguilar); Doble de cuerpo (Lina Meruane); El eterno femenino (Sergio Gaut vel Hartman); Hijas de Lilith (Elia Barceló); Sed (Ricard Ruiz); Artificial (Edmundo Paz Soldán); Exactamente tu costilla (Yoss); Mujer por elección (Diego Muñoz Valenzuela); La pregunta de todos los días (Sofía Rehi); La oda de Dios (Iván Molina Jiménez); (La estrella de la mañana) Jorge Baradit; Cyber-proletaria (Claudia Salazar); Una leyenda (José María Merino); Dulce amor (Angélica Gorodischer); Kitzka 2.1 (Naief Yehya); Deirdre (Lola Robles); Simulacro, seguido de Cuidado con las mujeres Ana María Shua); Sad end (Patricia Esteban Erlés); Hijos perfectos para sistemas imperfectos (Gerard Guix); Wendy (Guillermo Samperio); La trampa y la presa (Juan Jacinto Muñoz Rengel); Casa con muñecas (David Roas).
Així doncs, dones artificials, biotecnològiques o robots, les tres categories en què es distribueixen els relats, no unifiquen més que per matèria prima les narracions, que resulten diverses i atractives, amb una escriptura que flueix, encara que sigui –per descomptat- molt dispar en els estils, amb propostes molt personals com l’expressió deliciosa i metafòrica de Patricia Esteban Erlés a «Sand End» o les concises proses líriques a «Simulacre» i «Imitación» d’Ana María Shua. Per altra banda, és inevitable associar certes traces de realisme brut nord-americà, amb una prosa aspra i lasciva, a «Cambio de Sentido» de Pablo Martín Sánchez. Però aquí no acaba la cosa. Alguns relats desenvolupen universos amplis, on s’entreveuen les característiques principals de la societat on s’ubiquen, tot i la brevetat del text, com «El eterno femenino» de Sergio Gaut Vel Hartman o «Ella vendrá de nuevo» de Yoss; altres es centren de forma quasi analítica en un instant, on no importa res més que la relació entre artifici i humà, dins un espai buit que semblaria tampoc fa falta omplir com a «Sed» de Ricardo Ruíz Garzón. El detallisme exquisit i el ritme pausat que desplega Ruíz Garzón són vehicles suficientment potents com per arrodonir la història. A més, hi trobem històries com «Hijos perfectos para sistemes imperfectes» de Gerard Guix on ens interpel·len sobre si la maternitat és un dret o una capacitat que ofereix la naturalesa i prou. Pots experimentar un buit existencial similar a la viudetat quan la teva parella és un ciborg? Pot existir gelosia i violència de gènere en aquest tipus de relacions? Si llegeixes amb atenció «La trampa y la presa» de Juan Jacinto Muñoz Rengel, pot ser trobis una resposta.
Les relacions més enllà de l’heteronormativitat també hi tenen cabuda, com es veu a «Kitzka 2.1» de Naif Yehya. Clar, hom es demana, quin sentit té utilitzar conceptes com heterosexual o homosexual quan el que ens narren és la relació entre un humà i una màquina? No caldria oblidar-nos d’aquestes diferenciacions en aquest context? Per què, tot i no tenir res a veure, projectem les categories del present intentant explicar els fenòmens del futur? Quan, llegint Las otras, arriben aquestes preguntes a la nostra ment és quan comences a entreveure el que Teresa López-Pellisa ens proposa. La majoria de relats són l’antònim de narracions d’alliberament o apoderament femení. Excepte alguns textos, més aviat es representa la figura femenina (sigui humana o artificial) més submisa que mai. Què ens vol dir López-Pellisa amb això? Deixar palès que resulta més senzill imaginar dones biomecàniques, abocadors radioactius on proliferen mutants, prostitutes hologràfiques tangibles o tecnologies impossibles que desterrar del nostra pensament les desigualtats de poder o la jerarquia patriarcal: “Tengo partes cibernéticas y partes orgánicas, soy un híbrido. Pero en mi universo no existen los géneros, no hay sexos. Eso es nuevo. No sabia que significaba ser mujer… u hombre” (López-Pellisa: 2018, 165 [Mujer por elección; Muñoz Valenzuela]. Parts cibernètiques i altres orgàniques? Fins aquí la meva racionalitat arriba però, absència de gèneres i sexes? Això se’ns escapa.
Un altre gran dilema tractat a l’obra és fins a quin punt nosaltres mateixos som o no artificials: “no sabía si la amaba, ni si ella me amaba a mí, però lo hice. A veces actuamos sin lògica: por eso somos humanos y no màquines” (López-Pellisa: 2018, 147 [Ella vendrà de nuevo, Yoss]). Hi ha una reivindicació constant, l’anhel de diferenciació, és a dir, intentar desxifrar si, quan els trets físics ja no serveixen per discernir un humà d’una màquina, existeix alguna cosa que marqui la frontera. Estretament relacionat amb aquesta qüestió hi trobem la que, per a mi, representa la gran incògnita de l’antologia.
Què és una dona?
Al pròleg, Teresa López-Pellisa ens ho deixa clar: “las otras son aquellAs que no somos nosotras, y en esta antología las otras son mujeres artificiales”. Tot i les dissimilituds entre els diversos contes, trobem un fil conductor, la representació patrilineal de la dona artificial. Una dona que, en tant que artificial, esdevé objecte d’ús i abús; representant els desitjos heteropatriarcals més obscens i perversos: “Aquí, por si aún no te habías dado cuenta, fabricamos “Traunfrauen”, sueños masculinos hechos carne” (López-Pellisa, 2018: 105, [Hijas de Llilith; Elia Barceló]). No obstant, el que realment amaga aquest conjunt de relats és una pregunta, encoberta, implícita però evident: què és una dona? La resposta no es troba als textos, sinó que partint d’ells, ens veiem obligats a qüestionar-nos-ho. Perquè la feminitat no és un conjunt d’atributs biològics sinó una construcció cultural que imprimeix certs rols socials a subjectes concrets. El dilema no és nou. A principis del segle XX, Simone de Beauvoir (1908) es demanava el mateix:
Pero, en primer lugar, ¿qué es una mujer? «Tota mulier in utero: es una matriz», dice uno [«Toda la mujer consiste en el útero»]. Para indicar que la mujer está condicionada por su constitución biológica. Sin embargo, hablando de ciertas mujeres, los conocedores decretan: «No son mujeres», pese a que tengan útero como las otras. Todo el mundo está de acuerdo en reconocer que en la especie humana hay hembras; constituyen hoy, como antaño, la mitad, aproximadamente, de la Humanidad; y, sin embargo, se nos dice que «la feminidad está en peligro»; se nos exhorta: «Sed mujeres, seguid siendo mujeres, convertíos en mujeres.» Así, pues, todo ser humano hembra no es necesariamente una mujer.” (Beauvoir; 2: 1949)
La teoria feminista de tercera onada, postmoderna i postestructuralista, on podríem situar la figura de Judith Butler (1956), també ha treballat aquesta qüestió a les acaballes del llarg segle XX. Segons la filòsofa jueva tant el gènere com el sexe són productes que es donen en un espai, temps i entorn social concret. Aquestes nocions, a més, encobreixen les condicions de possibilitat de l’hegemonia masculina i el poder heterosexista. Per tant, segons ella, la missió de l’anàlisi feminista és deconstruir aquestes nocions que articulen discursos naturalitzats per tots nosaltres i que reprodueixen relacions asimètriques entre iguals. L’etern femení és el que designem com immutable entre les dones, la feminitat, aquell conjunt d’atributs que converteixen algú amb dona donant uniformitat a un col·lectiu que està format per individus dispars, inclús contradictoris. És una categoria excloent, on es passa el sedàs marginant aquelles que no participen d’aquest ideal. La proposta de Butler consisteix en abandonar aquesta idea essencialista de la feminitat, demostrant que quan utilitzem l’adjectiu ‘femení’ no estem proferint una proposició descriptiva sinó performativa. Què vol dir això? La diferència entre una proposició descriptiva i una performativa és que la primera exposa un conjunt de característiques de l’objecte, mentre la segona expressa l’actitud del subjecte cap a l’objecte. Amb un exemple artístic queda molt més clar: imagina que ens trobem mirant un quadre de Picasso a un museu. Després d’observar-ho amb atenció proferim les següents proposicions: (1)’aquest quadre és un Picasso’; (2) ‘aquest quadre és una obra d’art’. Malgrat compartir la mateixa forma gramatical, la intenció de les oracions és considerablement distinta. Mentre (1) expressa una dada objectiva, corroborable per mitjà de la informació que tenim a l’abast, (2) apunta a un altre lloc. El que exposa (2) és que a mi m’agrada el quadre, però no com m’agrada menjar pa amb sobrassada, en un sentit estètic (no objectiu). És a dir, considero que té certes característiques no numerables, ambigües, semblants però no idèntiques, que relaciono amb altres objectes que he vist en el passat i que puc englobar baix la categoria ‘obra d’art’. El mateix passa, guardant les distàncies, amb el concepte dona que conté dins ell la noció ‘femení’. No hi ha una llista d’atributs numerables i precisos que en facin referència, però tots tenim una idea general del que significa. Seguint aquesta línia, si no hi ha una referencia objectiva del concepte, els atributs que la conformen podrien ser uns altres. De fet, podríem inclús eliminar-ho, prescindir d’ell, o manllevar-ho per un altre que, tot i ser igual d’imprecís, no serveix per justificar situacions de desigualtat. Aquesta és la postura que defensa Butler i no li falta raó. Tot això es troba, entre línies, a Las otras. Només cal apropar-nos abastament, sense deixar-nos engalipar. A saber, no mirar el dit sinó a la lluna, quan el savi apunta cap a ella.
Conclusions:
Las otras no és una publicació nova en perspectiva de gènere. Més aviat, s’encarrega d’exposar i mantenir els estereotips sexistes que travessen la història de la literatura; posant-nos davant el mirall de les nostres pròpies misèries. No obstant, la brevetat i qualitat dels textos, permet una lectura alegre. La desconnexió entre relats (tots transcorren en ambients i amb personatges diferents) permet extreure una multiplicitat enorme d’interpretacions possibles. Més d’una per relat. Aquesta complexitat de la senzillesa aconsegueix atrapar el lector doncs, com normalment passa amb els relats breus, a vegades és més important allò implícit que l’explicitat.
Ja per acabar, també mencionar que atès que hi trobem una gran quantitat d’escriptores i escriptors s’agraeix l’apèndix bio-bibliogràfic inclòs cap al final. Gràcies a ell és senzill situar aquestes persones i posar-les en context.
Dubtes oberts:
- Volem robots en les nostres vides? Per què? Per a què?
- Qui crea els robots?
- Podem crear robots? Què cal estudiar per a crear robots?
- Qui es beneficia dels robots?
- Com canviaran els robots el món? El treball, les ciutats, els barris, les botigues, l’escola, els hospitals, la cura de les persones dependents, els negocis,…?
- En un món robotitzat Què ens farà més humans? Com es pot beneficiar cada persona dels robots?
- Com es pot beneficiar cada persona dels robots?
- Creus que pots definir què és una dona?
- Com creus que hauria de ser una dona artificial?
- Un robot ha de tenir gènere i sexe? És necessari? O no cal?
- Els robots han de tenir forma humana?
- Els robots han de servir per substituir les carències afectives dels humans?
- Hi ha robots que fan feina per la indústria i altres que fan feina per a la vida quotidiana. Creus que els robots pensats per un home o per una dona serien iguals o diferents? Farien les mateixes feines/coses?
- Quin relat t’ha agradat més? Per què?