portada ciberseguretat «De Orwell al Cibercontrol» de Armand Mattelard i André Vitalis
ciberseguretatDivulgaFitxes Llibres TICLlibres TIC

«De Orwell al Cibercontrol» de Armand Mattelard i André Vitalis

de webmaster
Portada “De Orwell al cibercontrol”

Títol: De Orwell al Cibercontrol

Editorial: Gedisa S.A. Barcelona

Any publicació: 2015

Gènere: Assaig

Sobre els autors: Armand Mattelard y André Vitalis

Armand Mattelard (1936) és un destacat sociòleg belga que ha dedicat part de la seva carrera professional a l’estudi demogràfic i les tècniques de control poblacional a través de la informació. André Vitalis (1943), politòleg francès i professor emèrit de la Universitat de Quebec, ha centrat les seves recerques en les ciències de la comunicació i la informació. 

Anàlisi: 

Aquesta obra es compon de set grans blocs temàtics, subdividits en diversos apartats interns. En el següent escrit centrarem la nostra atenció en la part final, blocs 6 i 7. En ells, els autos analitzen amb molta precisió els processos de captació i explotació mercantil de les nostres identitats, així com els nous mecanismes de control invisibles de la població. En aquest llibre els autors reflexionen sobre un canvi de paradigma. Allò que el filòsof nord-americà Thomas Kuhn va denominar fase revolucionària de la ciència. És a dir, moments puntuals en la història de qualsevol saber en els quals el model vigent comença a manifestar desajustaments (fase de crisi).

Amb l’entrada al segle XXI, especialment en la segona dècada, de les tecnologies de la informació com a part de la nostra quotidianitat, hem presenciat un canvi de model de control ciutadà. Passem de la visibilitat de l’arquitectura disciplinària (model Orwell) a la invisibilitat de les tecnologies de control (Cibercontrol). Les tecnologies de control són totes aquelles eines que, malgrat no exigir diners a canvi dels seus serveis, es converteixen en centrals de gestió d’identitats personals. El preu a pagar són les nostres dades. Els exemples més palmaris són els motos de cerca i les xarxes socials: “Google és un motor de cerca però també una empresa a punt de saber més sobre els individus que la CIA i el fisc junts” (Matterlart i Vitalis, 2015; 181).

A causa d’aquesta falsa aparença de gratuïtat, l’usuari regala les seves dades personals gustosament, sense ser conscient de la finalitat i ús al qual van destinats: “La conveniència i les gratificacions instantànies els fan oblidar els riscos incerts i mal identificats! (ibídem: 170). Aquestes dades, segons comenten els autors, són utilitzats per a elaborar perfils complexos i exhaustius que permeten a les empreses de màrqueting hiperespecialitzar les seves ofertes al que cada individu podria desitjar. És a dir, el nostre perfil és piretejat. Com si de cartògrafs d’identitats es tractessin, empreses com Google, pirategen la nostra identitat; primer paraules més utilitzades, després continguts i finalment comportaments. Però, Com podem verificar que les informacions registrades tenen relació amb la seva finalitat?, quines dades es deurien o no comercialitzar?, com establim què és important i què no?, és necessari conèixer l’orientació sexual d’un individu per a vendre-li una torradora? Sigui o no rellevant, no res i hem de ser conscients d’això. 

En 2019 els límits continuen expandint-se. Si fins al moment les empreses utilitzaven les nostres dades de cerca i preferències, ara, gràcies a les noves tècniques d’identificació biomètrica, fins a la nostra imatge està piratejada. JetBlue (aerolínia nord-americana) ha introduït aquest tipus de tecnologia per a agilitar els processos d’embarqui. No obstant això, reduir el temps d’espera porta associat alguns problemes. Mackenzie Fegan, usuària de l’aerolínia, es va preguntar via Twitter: com és possible que la companyia utilitzi tècniques de reconeixement facial si ella encara no els havia cedit cap fotografia? D’aquesta polèmica va transcendir que la JetBlue va desenvolupar el seu sistema en connexió amb la base de dades del US Customs and Border Protection la qual cosa exemplifica una perillosa relació entre dades de custòdia governamental i l’ús que d’ells fan companyies privades. Cal dir que, en aquest moment, les tecnologies de reconeixement facial als Estats Units no estan subjectes a cap mena de regulació. Per tant, el buit legal vigent dóna cabuda a casos com el de la senyora Fegan per immorals que semblin. En conseqüència, Mozilla, en el seu tercer informe anual (2019) conclou que, encara que internet s’està convertint en un espai més “sa” la IA i el reconeixement amplien les injustícies. Per tant, és necessària la creació de mecanismes governamentals que regulin els abusos de les grans companyies.

Un altre problema destacat por Mattelart i Vitalis en el llibre li ho “feudalisme digital”: “Google, que en el món, en 2012, representava el 83% de les utilitzacions dels motores de cerca, exerceix sobre el mercat un monopoli de fet” (ibídem, 182). Malgrat l’existència de múltiples plataformes, unes poques empreses han edificat “feus” digitals atribuint-se el monopoli de l’explotació de dades personals. Així pues, es necessari un reequilibri ja que “dato la qualitat dels serveis oferts por les empreses dominants, que es beneficien dels majors efectes de xarxa, els internautes arriben a convertir-se en dependents d’aquelles” (ibídem, 179). Por tanta, quedem a la mercè dels seus interessos. Una manera de sortir del feudalisme digital exposat en el llibre podria ser la utilització de motores de cerca alternatius, on l’usuari, a més de no deixar la seva empremta digital, evita ser bombardejada por campanyes publicitàries. Per exemple, existeixen cercadors com DuckDuckGo que basen la seva diferenciació qualitativa en tres premisses: no guardem tu informació personal, no te perseguim con anuncis i nosaltres mai te rastregem.

La conclusió a la qual podem arribar, entre altres, es que aquest nou model de control, a més de tenir una clara orientació comercial, pot preveure i fins i tot configurar la presa de decisió d’individus sense la necessitat d’apel·lar a tàctiques coercitives directes. Aquest fet facilita que l’individuo percebi aquesta decisió com a lliure; eliminat en ell la sensació d’estar sent manipulat. Encara que, realment tu acció es voluntària quan els estímuls que te envolten estan controlats por un tercer i con una clara intencionalitat? Tot l’esmentat anteriorment condueix inevitablement a una pregunta: a qui beneficien els mecanisme de control? En un primer moment, semblaria obvi que els grans beneficiats el seu les grans companyies digitals. Encara així, no es tan senzill com sembla. Hem de reconèixer que la informació que recull Google sobre nosaltres permet que la cerca sigui més intuïtiva, en conseqüència més atractiva. Por altra costat, el control de les nostres dades i cerques també pot beneficiar a la ciutadania com a col·lectiu encara que implico un minvament de llibertats individuals. Acciones terroristes o xarxes de pornografia infantil han pogut ser desarticulades gràcies a que ens trobem immersos en el món de les tecnologies de control. Un exemple seria la macrooperación perpetrada por els cossos i forces de seguretat de l’estat al maig del 2018 contra una xarxa de pornografia infantil a nivell nacional, en la qual es va detenir, entre altres, a un jove de Magaluf. La xarxa, presumptament, intercanviava imatges d’abusos a menors a través d’un xat privat. Es tractava d’un xat encriptat i d’un sol ús en el qual les converses s’esborraven una vegada finalitzades. La paradoxa que això ens planteja la hi tensió que es manifesta en el món digital entre llibertat individual i seguretat col·lectiva. Què hauria de pesar? La recerca,  ho caso esmentat, va durar casi dos anys pues les característiques del xat utilitzat por els pedòfils van dificultar enormement la tasca policial. En aquest sentit, podríem portar a col·lació la reflexió de Richard A. Posner presento en el llibre: “Posner assimilava la vida privada con ho dissimulo i estimava que voler protegir-la era pretendre sostreure als altres ho uso d’informacions que poden ser utilitzades en favor de tots” (ibídem, 183). Si recuperem la pregunta sobre a qui beneficia tot això, ens adonem que la resposta no està clara. Existeixen possibles respostes en funció de la perspectiva que adoptem però cap seria absoluta o universal.

Dades d’interès:

  • En 2010, milers d’alemanys es van oposar a la filmació de les seves cases per Street View a fi de preservar la seva intimitat, especialment quan es va filtrar que també s’absorbien dades personals de les xarxes WI-FI
  • Google, en 2012, va decidir acordar xecs regal per als utilizadores de la xarxa que acceptessin ser observats fins i tot rastrejant els moviments realitzats amb el seu ratolins.
  • En 2012, Google representava el 83% de les utilitzacions dels motors de cerca als Estats Units.En 2012, Twitter (on s’envien al voltant de 250 milions de missatges al dia) va vendre dos anys d’arxius complets a una empresa especialitzada en márquetin.
  • Segons IBM, la utilització de Google, Facebook, Twitter i altres serveis connectats genera cada dia la producció d’uns 2.500.000 terabytes d’informacions.
  • Sistema: espai i lloc “Aquesta col·laboració entre Google i la policia funciona de la següent forma: els inspectors proporcionen a Google una àrea geogràfica i un període de temps i el gegant nord-americà li dóna la llista dels telèfons que han estat presents en aquest moment en aquest espai. A continuació la policia treballa amb aquesta informació i redueix el seu camp de cerca a uns pocs telèfons. Google li facilita llavors els noms i adreces de correu electrònic dels seus propietaris, que immediatament passen a estar sota la lupa de la policia. Com a conseqüència d’aquesta col·laboració, un titular d’un telèfon mòbil va veure publicat el seu nom en la premsa en relació amb robatori, sense tampoc tenir cap relació amb el cas. Un taxista també va veure les seves dades en la premsa pel mer fet d’haver passat en un dels seus trajectes davant de l’escenari d’un delicte.” Google i la seva col·laboració amb les autoritats nord-americanes. https://www.tendencias21.net/la-policia-usa-datos-guardados-por-google-para-resolver-delitos_a45229.html

Dubtes pel debat:

  • Una empresa digital ha de seguir la legislació del país on està establerta malgrat desplegar la seva activitat a nivell internacional?
  • Com fiscalitzem l’ús de dades personals?, seria pertinent que les empreses paguessin impostos especials en funció del volum de dades personals que manegen atès que aquestes dades s’han convertit en una mercaderia comercialitzable que produeix beneficis?
  • La privacitat és un dret?, on estan els límits de l’íntim?, quina diferència significativa podem establir, avui dia, entre espai públic i privat?
  • Apostar per la seguretat col·lectiva va necessàriament lligat a disminuir els drets individuals de privacitat?
  • Com podem verificar que les informacions registrades tenen relació amb la seva finalitat?
  • Com perceben els habitants de Balears la ciberseguretat dels seus telèfons intel·ligents? Consideren que eines com el Face ANEU milloren la seguretat dels seus dispositius
  • Pensadors com Markus Gabriel (filòsof alemany) consideren que és necessària una revolució digital amb l’objectiu de destronar a aquestes grans companyies tecnològiques que comercien amb les nostres dades. Per a començar aquesta revolució potser seria convenient redefinir què entenem per drets humans. Haurien d’incloure’s els drets digitals dins del Declaració Universal dels drets humans?
  • Com a usuaris de xarxes socials: Quin tipus d’informació és pertinent i quin inadequada quan fem una publicació en xarxes?
  • Com articulem la “autodeterminació informacional”?