Enxarxats, Carme Torras
Editorial: Males Herbes
Títol: Enxarxats
Editorial: Males Herbes
Any de publicació: 2017
Gènere: Ciència-Ficció.
Pàgines: 423
Sobre l’autora: Carme Torras
Carme Torras Genís (Barcelona, 1956) és llicenciada en matemàtiques, doctora en informàtica i professora d’investigació a l’Institut de Robòtica (CSIC-UPC). Compagina la recerca científica amb l’escriptura. És membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia (SCCFF). En l’àmbit científic, ha publicat llibres i articles sobre models neuronals, visió per computador, intel·ligència artificial i robòtica. Ha estat guardonada amb el premi Divulga del Museu de la Ciència de Barcelona, el premi Rafael Campalans de l’Institut d’Estudis Catalans i la medalla Narcís Monturiol de la Generalitat de Catalunya.
En la vessant literària cal destacar la seva novel·la «La mutació sentimental» (Pagès Editors, 2008)- premi Manuel de Pedrolo 2007 i Ictineu 2009- la qual s’ha traduït al castellà (Milenio, 2012) i a l’anglès amb el títol The Vestigial Heart (MIT Press, 2018).
Anàlisi:
La darrera novel·la de Carme Torras, Enxarxats, ens transporta a un present, el nostre, adobat amb cert regust tecnofuturista. El lector té aquella estranya sensació de córrer sense moure’s, identificant-se amb el temps en el qual transcorre el relat, però al mateix temps, sentint-lo com llunyà. Com quelcom que no va amb ell. Al cap i a la fi, són els petits detalls els que configuren la idiosincràsia d’una època, les petites coses. La xarxa que dibuixen els seus membres i el suport tècnic que ho sustenta. Les grans preguntes, els dilemes ètics immarcescibles, segueixen allà, mirant-nos als ulls, sense que ningú aconsegueixi aguantar-los la mirada. Ja ho va dir Benedetti, quan crèiem conèixer totes les respostes ens canviaren totes les preguntes.
Carme Torras sap de robòtica i de burocràcia universitària, es nota quan un llegeix aquesta meravellosa novel·la. Contínuament es descriu, amb una prosa planera però precisa, la que estilen els científics, tot l’entramat d’egos juxtaposats als departaments de l’acadèmia. Àdhuc les dinàmiques dels grups d’investigació, la metodologia hipotètica-deductiva moderna i els entrebancs entre teoria i pràctica científica. Però aquí no acaba la història, el que desperta la curiositat, ja de bon principi, és aquesta complexa teranyina digital que interpel·la als protagonistes del llibre, fent-los qüestionar-se fins a quin punt les seves accions són lliures o depenen d’un procés causal determinat per agents externs. Quin embolic.
Júlia Pagès, la protagonista, és una professora universitària de robòtica que ha tornat dels Estats Units a Barcelona per ocupar la plaça d’una companya, a la que en prou feines coneix, Ariadna Mestres. El nom d’Ariadna no és gratuït, clara referència a la princesa cretenca de la mitologia grega. Al mite de Teseu i el minotaure, la jove princesa grega Ariadna commina a Teseu a entrar al laberint on habita el seu germà, el minotaure, per així donar-li mort. La recompensa per tal proesa era el seu amor. Sense més ajuda que un cabdell de fil per poder trobar la sortida, l’atenenc donà mort al monstre amb les seves pròpies mans. L’Ariadna Mestres, obsessionada en preservar el seu llegat, apel·lant fins i tot a la suplantació d’identitat, sembla introduir-nos, com la seva homònima grega, dins un laberint digital difícil de sortejar. El laberint té nom propi, SPiDeR (l’aranya), i consisteix en un programa informàtic construït per una xarxa internacional de programadors experts, que tracten de modificar la conducta de la gent en pro del bé comú.
L’estil de redacció també evoca aires laberíntics. L’autora articula la història a través d’analèpsies i prolepsis, fins al punt que, a segons quins passatges, un no sap si la que parla és la Júlia, l’Ariadna o la pròpia Carme Torras. Aquest joc literari, dificulta l’entrada a l’univers Enxarxats, però un cop dins, tot comença a cobrar sentit i la trama es segueix amb facilitat.
A mode de resum, l’argument de l’obra es podria sintetitzar de la següent manera. La Júlia Pagès, tot just pren possessió del seu nou despatx, descobreix una sèrie de fitxers amb informació inquietant que semblen pertànyer a la seva predecessora i una icona a l’escriptori, amb forma d’aranya, que li fa arribar missatges desconcertants. A partir d’aquest moment, li sembla que tot el que passa al seu voltant està mediat per un entramat digital que tracta de manipular-la. La relació amb la seva família i amistats, el veredicte del tribunal (del qual ella en forma part) d’un concurs d’oposició per accedir a una plaça de docent universitari, inclús accions d’allò més rutinàries. Tot sembla produir-se per una concatenació de relacions, que malgrat el que Júlia pensa, no tenen res de causals. Però la sensació que la nostra protagonista té és que tot està controlat, connectat i dissenyat.
És inevitable inferir cert homenatge a la psicohistòria d’Asimov i el seu sistema de predicció d’esdeveniments a gran escala a moltíssims anys vista; perquè “les persones som molt influenciables. A parer meu, el que fa impredictibles als humans no són les emocions i els humors, com se sol pensar, sinó la capacitat tecnològica” (Torras, 2017: 69). Per tant, el dilema principal que ens planteja aquesta joia de l’editorial Males Herbes és si davant la multiplicitat d’escenaris que ens ofereix la xarxa, hem de deixar que ens guiï l’atzar o, en canvi, hem de permetre que organismes especialitzats dirigeixin la nostra presa de decisions cap a l’excel·lència, tot i que això jugui en contra del nostre lliure albir. La solució no apareix a cap dels dos apèndix, la generositat de Carme Torras consisteix en fer que aquesta resposta corri a càrrec del lector.
Tecnologies que hi apareixen:
El projecte d’investigació estrella de la Júlia s’anomena “Robots a l’aula”, unes màquines que vetllen i acompanyen la tasca docent per fer més fàcil la vida dels alumnes amb més dificultats. Al llibre, es detalla el procés de col·laboració entre un grup d’investigació i organismes públics (escoles en aquest cas) per implementar noves tecnologies. La introducció dels aparells, el seguiment, els moments d’involució o desesperança, els interessos entrecreuats, etc. També queda palès la familiaritat que l’autora té amb els robots assistencials. Cal recordar que Carme Torras lidera un grup d’investigació en robòtica consolidat d’ençà l’any 1997, encaminat a permetre que les persones amb alguna discapacitat puguin ser autònomes. Però tornant a Enxarxats, els robots de la novel·la, a partir de dades físiques dels alumnes (incloent fotografies), així com rendiment escolar i trets psicològics, escullen entre els models d’actuació que tenen predeterminats per aconseguir, primer guanyar la confiança de l’escolar i, posteriorment, millorar el seu rendiment o ajudar-lo a superar situacions d’assetjament i exclusió:
“El robot és al costat d’una nena grassoneta que manté els ulls clavats al pupitre i, després d’una breu xiuxiueig amb ella, aixeca el petit braç mecànic i en rebre autorització de la mestra intervé en veu alta: “L’Aina sí que sap què vol dir la paraula malnom, i no té per què ser un nom dolent com suposa en Jan; si voleu us en pot posar exemples”. […] la nena diu: “Un malnom és com una etiqueta. Oi que tots sabeu qui és en Bototes?”. Un instant de dubte i alguns esclafeixen a riure.
-És un exemple genial –salta, impetuosa, la Júlia.- No sols de l’aprenentatge del robot, sinó també de com pot actuar de mediador i afavorir la cohesió a l’aula.” (Torras, 2017: 87-88)
Cal remarcar que ja existeixen exemples d’aquesta classe de robots assistencials en el sistema educatiu fora de la ficció. Tega, creat al MIT (Massachusets Institut of Technology) l’any 2016, és capaç d’interpretar la resposta emocional de l’estudiant amb qui treballa a partir de tecnologies biomètriques i de reconeixement facial. D’aquesta manera, commina l’estudiant a seguir en la mateixa direcció quan el veu animat i, si detecta que ha perdut l’interès, immediatament li proposa una activitat alternativa que el pugui motivar més. Les primeres proves amb Tega es realitzaren a una escola de Boston, amb nenes i nens d’entre 3 i 5 anys. En aquesta prova, on el bot tractava d’ensenyar espanyol a nenes i nens angloparlants, l’èxit fou absolut; va arribar a guanyar-se la confiança de tothom com si es tractés d’un humà més. Per altra banda, Pepper i Nao, desenvolupats per SoftBank Robotics, són també bons exemples de com la intel·ligència emocional és utilitzada per robots hominoides dirigits a ajudar en tasques d’aprenentatge.
Aquest tipus de projectes, animen la ciutadania a qüestionar-se quin ha de ser el paper dels mestres del futur (no gaire llunyà), i també a analitzar quines són les habilitats que val la pena transmetre als alumnes. És més important ensenyar com emetre judicis i prendre decisions o la capacitat memorística? Té més valor la creativitat o la capacitat d’aplicar mètodes mecànics? I sobretot, es tracta d’un joc de suma zero o realment cal combinar-les per convertir l’educació en quelcom transversal?
La segona tecnologia que apareix a la novel·la, de la que volia fer menció en aquesta ressenya, és Futurs a la carta. A través d’aquesta aplicació de realitat virtual capaç de manejar conjunts de big data ingents, la protagonista és capaç de visionar com serà la seva vida a anys vista. Es tracta d’un mecanisme capaç de predir contextos i situacions complexes on intervenen factors molt diversos: “no n’hi ha prou d’extrapolar a partir del present, cal anticipar els canvis dràstics que la tecnologia i els moviments col·lectius comportaran” (Torras, 2017: 348)
Cap al final de la novel·la, es detalla com és l’escenari que Júlia observa quan utilitza aquesta tecnologia. En aquest cas, la simulació es situa a la Barcelona de 2027.
“Barcelona, un dia laborable del 2027, les vuit del matí. A la cuina de casa la Júlia, un Roger amb barba i els cabells embullats agafa de la nevera un parell de taronges, una porció de formatge i un iogurt, i quan la tanca, al plafó frontal s’actualitzen les llistes del que conté i el que cal reposar, alhora que s’indica el nombre de calories sostretes. […] Encara no ho ha deixat tot sobre la taula, que l’espremedora de taronges ja s’ha posat en funcionament i, darrera d’una comporta que s’obre, apareix el pa, una torradora i setrills, així com una safata amb un servei de plat, got, coberts i tovalló. […]Va al vàter i, quan intenta activar la cisterna, un rètol sobreimprès l’avisa que no ho faci si només ha orinat, ja que el clavegueram va molt ple aquest matí i hi ha risc que sobreïxi” (Torras, 2017: 352).
Aquesta és la cara amable doncs també es narra una versió un poc menys entranyable.
“Barcelona, un dia laborable del 2027, les vuit del matí. […] mentre esmorzem, fem un repàs a les informacions del dia. La nostra zona està afectada per tres incidències: una caldera antiga sense manteniment ha produït un curtcircuit que ha deixat a les fosques tres illes de cases; un infovandàlic ha corromput l’assignació de canals de la TDT omplint la franja infantil de jocs violents i racistes, la juvenil de porno, i l’adulta de propaganda del partit que propugna eradicar aquestes xacres socials; i, a l’últim, un graciós ha canviat les coordenades GPS de diversos carrers i ha provocat un caos monumental dels serveis logístics.” [Torras, 2017: 362].
És a dir, com deia al principi de la ressenya, les petites coses són les que marquen diferències. La societat és complexa i volàtil, consegüentment, tota predicció futura té diverses cares possibles. Algunes més polides que d’altres. No obstant, aquest judici no deixa de ser una percepció subjectiva. No podem etiquetar un escenari com més desitjable que l’altre, en termes absoluts, malgrat que sí podem afirmar que hi ha alguns que beneficien més al bé comú. Aquí és on cobra sentit la tecnologia Futurs a la Carta, permet elegir quin futur s’até millor a nosaltres, tot i que pot ser el dia de demà no sigui calcat a la simulació. Per aquest motiu, una de les coses que destaca el llibre és que la Júlia fou seleccionada pel projecte, precisament, per la seva habilitat resolent dilemes morals. Aquesta és una faceta determinat, més inclús que les seves habilitats en robòtica. Però, en què es basa el criteri de la Júlia? Amb l’objectiu de donar resposta a aquesta qüestió, considero pertinent exposar sintèticament la teoria del desenvolupament moral de Lawrence Kholberg.
Com afrontem els dilemes del demà?
Lawrence Kholberg (1927-1987) fou un psicòleg i filòsof nord-americà que va elaborar una teoria sobre el desenvolupament moral dels individus. Segons el seu plantejament trobem tres nivells de desenvolupament moral: preconvencional, convencional i postconvencional. Al nivell preconvencional no existeix una concepció clara del concepte bé o mal. La capacitat d’abstracció d’aquests individus és paupèrrima. Per això, consideren com bo tot allò que els beneficia o dur associat un premi i dolent tot allò pel que els castiguen. És el comportament que, per trobar-se en fase de formació intel·lectual, segueixen la majoria de nens petits. Tot i que, alguns adults, no arriben mai a superar-ho.
En segon lloc, al nivell convencional, ja existeix una concepció de bé i mal, però estretament relacionada amb el concepte de grup. Es tracta d’un comportament mirall, endogàmic, allò bo és el que el grup considera com a correcte. Tot i suposar un abans, trobem a faltar l’esperit crític. Aquest estadi moral és el més comú entre la població adulta.
Com combinem llibertat de pensament i recerca del bé comú? Cal arribar al tercer i últim nivell, el postconvecional. Segons Kholberg, aquest nivell de desenvolupament moral s’adquireix quan som capaços de reflexionar sobre els conceptes bé i mal, des d’una perspectiva pròpia, però al mateix temps, anteposant el bé comú a l’interès particular. Aquesta idea té sentit si volem donar explicació als canvis de moralitat que han anat succeint-se històricament. A l’Estat espanyol, l’homosexualitat va ser considerada un delicte fins als anys setanta i encara va costar més (de fet, l’homofòbia segueix present) assimilar-ho dins el nostre sistema de valors. Com es produeixen aquests canvis de perspectiva si no és des de l’assumpció que, tot i no ser quelcom que em beneficia directament, aporta un valor afegit al conjunt social? Com poden ressorgir de l’exclusió els col·lectius minoritaris desfavorits si no adoptem una perspectiva postconvencional? Si ens mantinguéssim ancorats en “això s’ha fet sempre així” i no ens obríssim a l’empatia i la crítica del present del nostre grup, avui dia encara viuríem baix un sistema esclavista o arreplegats al feu d’un senyor autàrquic.
Per analitzar amb propietat, per realitzar una reflexió ètica de debò, cal assumir el nivell postconvencional del desenvolupament moral. És precisament aquest nivell el que la Júlia desplega quan s’enfronta als dilemes morals que se l’hi plantegen.
Conclusions:
Enxarxats és una novel·la de ficció amb molta ciència. Representa un referent en llengua catalana en temes de divulgació tecnològica a través de literatura no-tècnica. Planer i a l’abast de tothom, aquest llibre ens proposa repensar-nos i anticipar-nos als reptes del futur proper. A banda de les tecnologies que hi apareixen i la seva versemblança, el més interessant de la novel·la és el pes central que dóna l’autora a la vessant ètica. El científics no són buròcrates del coneixement, són persones. En conseqüència, les seves investigacions no només troben entrebancs tècnics sinó també morals.
Com a crítica negativa, només se m’acut l’excessiva atenció que es dóna a les “guerres de despatx”. Al cap i a la fi, tot i donar consistència i fer l’obra més creïble, resulten redundants i de poc interès. Tot i això, no crec que sigui un factor determinant a l’hora de decidir-se a encetar aquesta novel·la escrita per una de les dones més influents en temes de robòtica i intel·ligència artificial a nivell nacional.
Dubtes oberts:
- Si tinguessis l’oportunitat de veure com serà al teu futur a 10 anys vista, què t’agradaria saber?
- Voldries veure el teu futur o creus que aquest fet ja implicaria una modificació en les teves conductes futures?
- Creus en el destí i el determinisme o consideres que construïm diàriament el nostre futur?
- A la novel·la, Els robots a l’aula faciliten la tasca als docents però també modifiquen les seves funcions ja que s’estalvien haver de fer certes coses. Quines habilitats han de tenir els docents del futur?
- Creus que un grup d’experts hauria de tenir la capacitat de decidir què és el bé comú?
- És possible definir el bé comú en termes universal o sempre hi ha sectors socials més beneficiats que d’altres?
- La xarxa ja no és una un entramat digital d’ordinadors. Els dispositius mòbils permeten que nosaltres mateixos esdevinguem nòduls de connexió de la xarxa. Què opines d’aquest tema? Has tingut mai la sensació d’estar vigilat a través del teu telèfon mòbil?
- A la novel·la apareixen les dificultat burocràtiques per posar en marxa projectes d’investigació. Si tinguessis l’oportunitat de posar un projecte en marxa quin seria? Per què?
- La Júlia i l’Ariadna, a pesar de certes similituds, representen caràcters ben diferenciats. Amb quina et sents més identificat/da? Per què?
- Com creus que seran els robots del futur? Quin seria el que t’agradaria que aparegui aviat?