Doctora en Filologia Hispànica per la Universitat de les Illes Balears on imparteix docència. La seva línia de recerca es centra en el concepte de dramatúrgia –essencialment d’origen teatral- aplicada als mitjans audiovisuals i als continguts ficcionals a diferents plataformes on no són aliens els temes i conceptes derivats de la globalització, tant econòmica com científica i tecnològica.
Aquesta línia de treball, que es nodreix de metodologies de treball interdisciplinars i transversals, es reflecteix a publicacions, assistència i reunions científiques de caràcter nacional i internacional, esments a repertoris bibliogràfics d’especialistes reconeguts, participació a cursos de postgrau nacionals i utilització de la recerca a articles, textos i cursos online massius –Moocs- d’universitat espanyoles. Igualment és responsable del grup de recerca de la UIB «Representación, Ideología y Recepción de la Cultura Audiovisual» (RIRCA) i investigadora principal de tres projectes nacionals competitius «Dramaturgias Televisivas Contemporáneas» (2007-2011) «Amenazas globales y miedos de la vida cotidiana en las dramaturgias audiovisuales contemporáneas: la representación de la realidad tras el 11-S» (2012-2014) i «El rol de la ficción televisiva en los procesos de construcción identitaria en el siglo XXI» (2015-2017).
1. El grup de recerca al qual pertany «Representación, Ideología y Recepción de la Cultura Audiovisual» (RIRCA) analitza en profunditat diferents productes audiovisuals com pel·lícules o sèries televisives. Quines particularitats ofereixen aquestes plataformes per al treball crític acadèmic?
El grup RIRCA té com a objectiu principal l’estudi i anàlisi de la ficció audiovisual no com a mer entreteniment sinó com un dels elements essencials de reflexió sobre la nostra societat. De fet, els relats de la ficció televisiva i també la cinematogràfica, els videojocs i altres productes transmediàtics reflecteixen de manera contundent els enormes canvis que s’estan donant a la societat contemporània. Aquests canvis són tecnològics, polítics, identitaris en el sentit més ampli del terme, mediambientals etc. Des del nostre grup intentem abordar l’anàlisi d’aquests productes culturals, que són consumits de manera massiva –gràcies, d’altra banda, a les plataformes on demand- i que estan sustentats per un fandom que els devora i intenta aportar de manera diferent les seves idees per a arguments i personatges. Tot i que la ficció audiovisual continua essent molt àmplia quant a temàtiques i targets, no hi ha dubte que en els darrers vint anys s’estan creant sèries de televisió que plantegen de manera crítica els valors de la humanitat i les conseqüències dels canvis de comportament socials, així com reflecteixen les problemàtiques de les minories tant socials com sexuals des de perspectives i ideologies molt diverses. Basti esmenta, entre altres títols, Black Mirror, House of Cards, The Good Place, The Prisoner, Posa, Person of Interest o les recents Chernobyl i When they see us.
2. Com a docent universitària, com percep la utilització de les noves tecnologies entre els joves? Els digital natives són un invent o realment existeix un marcat salt generacional?
Jo no pertanyo a una generació digital, de manera que m’he hagut d’introduir al món de les tecnologies aprenent, tafanejant, navegant i naufragant en elles. És cert que m’he convertit en una usuària constant, que no compulsiva, i extraordinàriament curiosa per saber què s’està generant en aquest món. Sí que hi ha un salt generacional però no només respecte de la meva generació, que acostum a etiquetar de «juràssica» respecte de les tecnologies, sinó entre els propis joves amb dates de naixement no excessivament separades. Suposo que per això hi ha tantes tipologies de millenials i cadascuna d’elles té una relació diferent amb les tecnologies. Jo veig que els meus alumnes estan enganxats a elles, encara que tinc els meus dubtes que les utilitzin de manera correcta per a ampliar coneixements o que siguin conscients que els aparells són extensions del seu cos i, lamentablement, del seu cervell i comportament: veig que tenen portàtils impactants, mòbils d’última generació i rellotges intel·ligents que, per cert, utilitzen per a copiar als exàmens pel que hem detectat aquest any al meu departament. Des d’aquest últim aspecte, crec que ser digital native no sembla resultar excessivament positiu, encara que vull pensar que no tots els joves són així, encara que han aparegut notícies a la premsa que apunten a aquesta direcció.
3. Ens pot explicar què és el subgènere cyberpunk? I el postcyberpunk? Quins altres subgèneres afins li interessen?
Una de les meves febleses són les ficcions relacionades amb el posthumanisme i les seves diferents tendències que, a vegades, no estan relacionades només amb les tecnologies sinó en una revisió dels valors humans, així com en la incidència de les tecnologies en els canvis socials. En certa mesura, el cyberpunk ve a ser això en quan arguments i estètiques situats en un temps futur de manera que el cyberpunk gairebé sempre es relaciona amb el gènere de ciència-ficció. El referent canònic sol ser Blade Runner de Ridley Scott. A partir d’aquí es van produint derivacions o subgèneres que incideixen més en l’estètica (com steampunk) o la incidència de les tecnologies en èpoques preindustrials i fins i tot prehistòriques (com Stonepunk o Sandalpunk). Totes elles solen incorporar-se en el postcyberpunk. No obstant això, jo crec seria una bona interpretació dir que el postcyberpunk és el reflex de tots els pressupostos canònics a la societat contemporània. De fet, els antics relats de la ciència-ficció se situen en el món modern i ja estan aquí tot i que, a vegades, no ens n’adonem o no vulguem fer-ho. Alguns exemples poden ser Westworld -amb coses més que discutibles- Person of Interest, Orphan Black o Black Mirror. Tots ells m’interessen tot i que, la veritat, per a postcyberpunk, els animis japonesos són essencials: un títol que em va interessar molt va ser Mardock Scramble, a més de The Promised Neverland i, com no, l’obra de Satoshi Kon tot i que no sigui exactament cyberpunk.
4. Què hauríem de tenir en compte quan intentem analitzar ficció del subgènere cyberpunk o postcyberpunk? Són més important les tecnologies que hi apareixen o els dilemes associats a elles?
Per tot el que us he comentat anteriorment, jo crec que allò important, a part de gaudir estèticament de qualsevol ficció, és ser receptiu a les qüestions que es plantegen en aquest tipus de gènere. Però també es dóna en gèneres que no són cyberpunk i que tenen el mateix objectiu. N’hi ha prou en citar una sitcom, The Good Place o una sèrie de genuí humor britànic com Good Omens i també el tres lliuraments en animació dels «Cuentos de Arcadia» de Guillermo del Toro.
5. Black Mirror ha estat un fenomen molt mediàtic. Quina opinió li mereix la sèrie respecte de la divulgació de l’impacte de la tecnologia a les nostres vides?
La sèrie és realment espectacular quant a desenvolupament argumental i continguts. Allò més important és que tots els temes que apareixen es donen a la realitat i això ho podem contrastar a la nostra vida diària i a les notícies de premsa. Cultura del «like» com gairebé un nou ordre social, la morbositat per les imatges escabroses –que, per cert, també planteja Amenábar a Tesis-, la creació dels nous polítics mediàtics per cansament de la població, la pervivència de la identitat digital després de la mort, etc. Tot això es dóna. El problema resideix en que les audiències siguin conscients del que ens està contant la sèrie, que no es quedi a dir «mira quines coses passen a la sèrie» sinó que pensi «realment això succeeix, seguirem així o hem de canviar els nostres esquemes de pensament i comportament».
6. En el seu article «Person of Interest com a sistema narratiu cross/transmèdia» (2016) ens parla de les implicacions ètiques de la tecnologia de prevenció del crim –pre crime unit- que apareix a la sèrie. Un sistema que classifica i exclou a ciutadans en funció del seu potencial criminal. Creu que aquest tipus de tecnologies aportarien més seguretat o, per contra, contribuirien a agreujar desigualtats? Els ciutadans hauríem de saber a priori quins criteris utilitzen per a classificar-nos?
Bé, la sèrie de Jonathan Nolan és conceptualment complexa. S’emet deu anys després dels atacs a les Torres Bessones i planteja una societat de la vigilància assumida per la població. Una vigilància que no només es contempla per les càmeres que hi ha al carrer, sinó que nosaltres mateixos la fomentem amb els nostres mòbils, sense anar més lluny. El punt de partida és Minority Report de Philip Dick amb la seva unitat de prevenció del crim que a la sèrie s’assimila a la detecció de possibles terroristes, deixant de banda els ciutadans «normals» que es converteixen en números, és a dir, objectes. La unitat d’Harold Finch (el protagonista) i la seva màquina volen reivindicar la importància de la persona en la nostra societat. La sèrie després deriva cap a la utilització de dades amb finalitats polítiques i dictatorials de manera fins un punt consentida inconscientment per la població. Crec que hauríem de pensar en això i en com assumim de manera molt natural que tothom tingui les nostres dades sense preocupar-nos en com s’utilitzen després. Ens omplim la boca amb la idea del data mining però no ens preguntem res més. Per a mi, el menys important és saber els criteris amb que ens classifiquen perquè nosaltres donem pistes a les empreses siguin del tipus que siguin i elles les usen per ves a saber què. No han utilitzat les dades personals per a campanyes polítiques? No surten a la llum les estranyes utilitzacions de les dades de Facebook? No ens envien suggeriments de compres possibles d’acord amb els articles que visitem de pàgines especialitzades? Penso que aquest és el tema, la seguretat i l’exclusió estan dins aquest paquet global.
7. La ficció (sigui literària o audiovisual) ens serveix d’escenari per a imaginar mons possibles i la nostra posició com espècie en ells. Quina importància té l’ètica en tot això?
Crec que bona part de la resposta està en les anteriors. Em resulta molt difícil contestar pregunta a pregunta perquè tot està relacionat. Penso que l’ètica juga un paper fonamental davant la ficció, però, sobretot, hem de tenir una actitud crítica oberta davant el que se’ns conta; una actitud no mediatitzada ideològicament – en el sentit més ampli del terme-. L’educació és fonamental i em dóna la sensació de que en l’actualitat s’està més pendent d’incorporar la idea de la tecnologia sense crítica als esquemes de la competitivitat industrial que de veure com estem creant un món cada vegada més distòpic. En aquest sentit, la reivindicació de les Humanitats és essencial.
8. Quines diferències existeixen entre narratives cossmedia i transmedia? Són el mateix?
Bé, la veritat és que teòricament no són el mateix. O, almenys, jo segueixo una distinció que han realitzat molts investigadors especialistes en això. Els transmèdia sempre impliquen una expansió dels universos ficcionals a través de diferents productes culturals i a través de plataformes diferents. Per exemple, els coneguts esments a Star Wars o Harry Potter, on els arguments i personatges s’expandeixen des de les pel·lícules i novel·les als còmics, videojocs, marxandatge, jocs de taula, etc. I on cadascun d’ells serveix per a completar informacions que estan a la història original creant una espècie de món particular reconegut i interioritzat pels seguidors. El crossmedia seria, més o menys, el fet que en un producte cultural conflueixen mecanismes d’altres productes. Jo ho vaig treballar amb Person of Interest on veiem la interferència del còmic, del techno thriller, de la ciència-ficció canònica i de referents cinematogràfics concrets. Aquests mitjans s’integraran a la perfecció en el concepte i l’estètica de la sèrie. Bé, més o menys és així, encara que cada narrativa té la seva personalitat i ha d’estudiar-se per separat i amb amplitud de mires.
9. Aquests nous formats han introduït la figura del prosumidor (productor-consumidor). Com altera això l’estructura de les obres?
El que, en principi, era un plantejament molt enriquidor respecte als productes (on es plantejaven debats, es feien fanarts, etc.), en l’actualitat la figura del prosumidor s’ha autoqualificat com professional del guió i fins i tot de la interpretació, tot això a través de les xarxes socials on es llegeixen autèntiques animalades. Un dels últims casos ha estat el final de Game of Thrones on els seguidors van reprendre als creadors, com es va desdibuixar per als seguidors afèrrims el «mite de la Khalesi»; o últimament, de com la retirada de les acusacions d’assetjament sexual a Kevin Sapcey ha fet que les xarxes s’incendiïn demanant que es rodi de nou l’última temporada de House of Cards amb l’actor.
Afortunadament, els creadors no fan excessiu cas d’això. I crec que no haurien de fer-ho ja que sembla que el fandom està planetjant alguna cosa així com «sèries a la carta» amb els criteris més absurds.
10. Les noves tecnologies han facilitat el procés d’autopublicació. Aquest fet democratitza la publicació, augmentant la seva diversitat, o juga en contra de la qualitat de les obres?
Justament aquest tema va sorgir en el debat a un treball de fi de grau que va realitzar una alumna meva, Laura Riera. No crec que autopublicació i qualitat estiguin renyides, però tampoc crec el contrari. Sí que és cert que l’autopublicació afavoreix l’aparició d’històries interessants que d’una altra manera no es coneixerien –també obres infumables- però després són absorbides pels circuits comercials tradicionals. Em dóna la sensació de que existeix una certa mitificació de l’autopublicació de la qual es deriven molts altres aspectes dels quals no som excessivament conscients com l’existència d’empreses especialitzades –algunes d’elles sense cap mena de garanties- que no s’allunyen excessivament quan a funcionament de les editorials tradicionals. El positiu per a mi és el que he comentat. El mateix passa amb els músics i youtube: es donen a conèixer i després passen a les discogràfiques i al sistema industrial tradicional.
11. Les humanitats estan cada vegada més denigrades, com creu que haurien de reinventar-se per tenir major cabuda a l’era digital?
És veritat que les Humanitats estan denigrades des de fa molt temps perquè sembla que no entren dins els esquemes de la «modernitat». Jo no crec que s’hagin de reinventar, tot i que tant des dels projectes competitius ministerials, autonòmics i de beques per a «Humanitats Digitals» s’insisteixi en això i ens obliguin a pensar a canviar temes d’anàlisi per a poder aconseguir finançament. Crec que els investigadors en Humanitats som essencials per a això que anomenen «societats del coneixement», que és un terme preciós però que, al final, sembla que o no se sap què és o li falten dos adjectius que són «científic» i «tecnològic». Crec que les persones que investiguem en Humanitats estem lluitant contra l’etiqueta d’«éssers inútils o no productius» que es dóna en la societat i en els plantejaments polítics siguin del color que siguin; plantegem la necessitat de recuperar el pensament crític davant els esdeveniments històrics, artístics i socials. Crec que això no és ser inútils, ben al contrari. Això sí, és difícil que generem spin offs i això implica que per a la societat i les institucions sempre serem invisibles. Però tots els investigadors en Humanitats continuem barallant-nos per elles, cadascú al nostre nivell.
12. Ens pot recomanar alguna pel·lícula/sèrie que li hagi servit d’inspiració a la seva feina?
La veritat és que intent ser una espècie d’esponja veient coses. Moltes d’elles no tenen relació amb la meva feina, tot i que sempre intento trobar alguna cosa que pugui ser útil acadèmicament parlant. Tenc una extrema devoció per Law & Order: Special Victims Unit, però últimament m’han seduït extraordinàriament per motius diversos The Man in the High Castle, The Bletchley Circle, Mrs. Wilson i Big Little Lies que és una de les sèries millor contades que he vist. De la producció espanyola recent, Paquita Salas i Justo antes de Cristo, sens dubte. Tot i que de confessar que he tornat molt nostàlgica i trobo a faltar revisar Ally McBeal.
13. Ens pot recomanar algun llibre que l’hagi inspirada en els seus últims treballs?
Com últimament m’he centrat en Posthumanisme, per a mi són imprescindibles els textos de Philip K. Dick; i per allò de les relacions entre ciència i humanitats, els llibres i articles de Katherine Hayles.