Avui entrevistam en Luis Montero, autor, consultor d’estratègia i formador. Com a autor ha publicat el tractat d’ontotecnologaa Dejad que las máquinas vengan a mí ( del qual en tenim fitxa a LlibresTIC ), a més de les novel·les de ciència ficció Artrópodos, Feliz año nuevo i Clon. Com a bon filòsof que és, amb ell compartim unes reflexions que estam segurs que no deixaran indiferent a ningú, però que aconseguiran que pensem sobre el paper de la tecnologia en la societat, entre altres coses. Hem intentat sintetitzar l’entrevista amb allò que ens ha cridat més l’atenció perquè la xerrada que vam mantenir va donar per a molt. I per això precisament, l’hem dividida en 2 publicacions per facilitar la seva lectura.
1. Ha viscut a Madrid, Nova York, Londres, Frankfurt, Marràqueix, Benarés i ara a Palma. Es considera un nòmada digital?
La trajectòria va començar molt de nin perquè en realitat a mi em van enviar a l’escola als EUA, llavors no hi havia ni “allò digital“. Com a anècdota, encara hi havia cartes d’aquestes que escrivies a mà, i a mi això em semblava un horror, i per no escriure’ls els vaig dir als meus pares que havia vaga indefinida de correus i vaig estar allà 3 anys sense enviar una carta. La vida pre digital, el nòmada pre digital era més còmode.
2. L’han definit com a escriptor de “filosofia–ficció“, i en el seu llibre relaciona la ciència ficció amb experiments mentals, quin paper creu que juga la ciència ficció en la divulgació científica i tecnològica?
A la tecnològica molt. A la científica, suposo que l’anomenada hard science fiction (en què els pressupostos de la narració havien de complir amb postulats científics exactes) sí que servia per a la divulgació. Però ara com ja són tot més hipòtesis sense tantes tesis científiques, els robots, les IAs.. són com a prospeccions de futur, com pensam que poden arribar a ser les coses … De fet, estam molt lluny que hi hagi una intel·ligència general universal artificial entesa com la nostra: és a dir, una intel·ligència que independentment de l’entorn en què estigui sigui capaç de comprendre-ho, situar-se i manejar-se en l’entorn, encara que després es mori immediatament. Jo crec que la intel·ligència d’ara difon allò que en algun moment pot arribar a ser la tecnologia, amb més o menys contingut ideològic que la tecnologia per se, i per descomptat està molt allunyada de la ciència. Però és la meva opinió, segur que hi haurà lectors que pensaran que la ciència ficció dura té vigència, jo no la veig. De fet, ja la ciència ficció està començant a abandonar el nom, ara es parla de ficció especulativa. Ja no es distingeix entre fantasia/ciència ficció i hi ha autors com Melville que escriuen una barreja entre fades i tecnologia. A mi personalment mai em va agradar la fantasia.
3. Al seu llibre explica el Principi d’Humanitat Suficient (PHS) per diferenciar els humans dels robots, relacionat amb conceptes lligats al Jo, la identitat, la consciència, la vida, la mort, … Introdueix noves entitats com ciborgs (que també poden ser animals o híbrids ), androides, robots, clons. Quines diferències hi ha entre ells i quins són humans?
El PHS surt quan jo preparant unes xerrades amb un altre filòsof tenc com una il·luminació. Humà serà en cada moment allò que decidim que és humà, el que passa és que fins ara l’humà era una mena de continu no variava tant la seva definició, és clar és que ara entenem humà doncs com nosaltres, que tenim un codi genètic intocat, heretat dels nostres progenitors. No obstant això en 20-25 anys els humans tendran els codis genètics alterats i seguirem qualificant-los de humans, i els incorporarem per exemple ronyons artificials, implants coclears artificials… era fer-los més longeus, més resistents a la contaminació, etc… llavors ja de facto seran ciborgs, però aquests ciborgs seguiran sent humans. No hi ha una tesi absoluta que defineixi el que és humà i deixa de ser humà, humà serà el que decidim en cada moment. En aquesta transició entre l’humà entès com nosaltres ara, que si els nostres rebesavis ens veiessin ara parlant per les pantalles, amb mascaretes dirien ‘això no és humà !, però ens sembla normal, la mascareta, per exemple, és una pròtesi (molt banal i molt senzilla, però és una pròtesi), i ja hem acceptat ser “ciborg” perquè aquesta pròtesi ens converteix en ciborgs, no necessitem ser Moloko de Ghost in the Shell. Les ulleres de visió, els cascs… les orelles s’han convertit en dock station, és tot perifèric, de moment és desmuntable, de posar i treure, però arribarà un moment que no sigui tan de posar i treure. L’humà serà la successió d’actualitzacions d’allò que decidim que és humà en cada moment, cada vegada més intervingut o construït a través de la tecnologia. Per això, els clons, els ciborgs, i fins i tot alguns robots seran humans. Fins i tot començam a tenir ara l’anomenada interintimitat, construïda a través de les xarxes socials que sempre era una cosa que era meva, que mantenia oculta de la mirada dels altres, ara el compartim amb una soltura que ara construïm com una mena d’intimitat comuna i global. Tenim accés a intimitats de què menja cada dia la gent … i altera la teva, la dels altres, és com intersubjectivitat en l’expressió de la intimitat, que era just el que reservaves per a tu, el que ens construeix com a humans és variable.
4. Al llibre es reflecteix que una característica de la humanitat és matar. És més, la majoria de robots de les pel·lícules de ciència ficció volen exterminar l’espècie humana, trencant així la regla bàsica d’Asimov “un robot no pot fer mal a l’ésser humà”. Té a veure amb què la majoria de pel·lícules de ciència ficció que tracten la tecnologia siguin violentes?
Violentes i masculines. De moment és un territori extremadament masculí, crec que té molt a veure amb una idea del masculí o d’aquesta paraula horrorosa que és la virilitat, la masculinitat ferida, que odio. Això fa que tingui un biaix masculí i també un component polític en termes de xantatge, és a dir, jo et mostro la mort perquè és el que més por et fa perquè acceptis millor la tecnologia i pensis no estem tan malament com la distopia. Estic en contra de les distopies, si et fixes en la majoria de cintes de ciència ficció la majoria de les que maten robots són dones, excepte Terminator ( bé, Terminator és una entitat que és Skynet …), però si mires Ex Machina, Intel·ligència Artificial,..és com una espècie de complex d’Electra a l’inrevés, ja no és la filla la que mata el Pare, sinó que és aquest robot el que mata el pare. És una espècie de, torno a la tesi de gènere del discurs de l’home destronat: estam creant a dones que són intel·lectualment tant més capaços que nosaltres i el primer que faran aquestes dones és matar-nos, discurs masclista per totes bandes de masculinitat ferida. La majoria de directors i autors són homes, i segurament es pot mirar també les estadístiques si les audiències són predominantment masculines. Si hi hagués més directores que fessin pel·lícules de ciència ficció hi hauria models de representació de la tecnologia diferent i en aquest sentit, com que escriure un llibre és més barat que fer una pel·lícula sí hi ha més literatura de ciència ficció escrita per dones: no són tan riques però no són tan testosteròniques, ni tan mortals. Per exemple Octavia Butler, Mariana Enríquez … escriuen obres en què els homes no ocupen rols de poder dominant i sobretot, no acaben en dones matant homes perquè són més llestes que els homes i és l’única solució que tenen els homes per acabar amb la seva amenaça i les puguin seguir dominant. De fet, aquesta visió masculina falocèntrica de la ciència ficció comença ja a “Metròpolis”, o sigui que duim 125 anys dient les mateixes collonades els homes i el món, és hora ja de canviar. Un exemple de pel·lícula que és diferent i no distòpica és “Safety not guaranteed” una història d’amor, amb una màquina del temps, i també em va cridar l’atenció “Wonder Woman”.
5. Al seu llibre planteja si els humans acceptaríem que una Intel·ligència Artificial com Siri, Ok Google, Cortana o qualsevol altra, es declaràs humana. Siguin humanes o no, si són capaços de prendre decisions per nosaltres o al menys influir en les nostres decisions i comportaments, vostè que a més de filòsof és publicitari, s’ha plantejat si s’haurien de dissenyar anuncis els públics objectius dels quals fossin les intel·ligències artificials? Les IA podrien ser un nou target? Quines serien les seves necessitats?
No se m’havia acudit però sí, les màquines ja són targets de la publicitat, és a dir, el meu iPhone en realitat és el target mediador entre jo i l’oferta, quan m’estan fent l’oferta no me l’estan fent a mi, l’estan fent a aquest mediador que fa d’intèrpret entre jo i la màquina general publicitària. En realitat al sistema jo com a subjecte li som igual, el que li importa al sistema de mi és que jo completi aquesta tasca de compra que fa que el sistema visqui i es retroalimenti. Una altra cosa és que arribi un moment en què els mòbils siguin entitats autònomes sense la mediació d’un humà i que a més puguin prendre les seves pròpies decisions de compra. A la Borsa entre el 60 i el 90% de les decisions les prenen IA, moltes d’aquestes transaccions segurament estan produïdes per estímuls d’informació que reben les màquines perquè prengui la decisió de compra en determinat moment. Aquests estímuls que percep la màquina és una forma de publicitat. Publicitat no en format anunci, falca publicitària o un eslògan en una tanca, segurament seran dades en forma de nombre que quantifiquen en la plusvàlua que genera en aquestes accions que són estímuls perquè la màquina executi una decisió de compra. Bé, si això és una decisió, és també discutible perquè allà no hi ha agència, allà no hi ha ningú que decideixi perquè allà la màquina simplement s’executa. Sí, estic segur que en el futur hi haurà obertament anuncis a la tele per intel·ligència artificial.
6. Vostè planteja que la majoria dels humans ja som cyborgs, perquè duim implants diversos que ens faciliten seguir amb les nostres capacitats normals. Preveu si en algun moment els humans haurem d’augmentar les nostres capacitats físiques i mentals, per competir amb les màquines en el mercat laboral? Com afectaria les identitats?
Sí, el que passa és que no sé si en el mercat, jo crec que el millor és per la feina, tampoc em sembla malament el que ens treguin la feina, però no el sou (és la broma que “el millor treball del món és l’atur , la putada és que està mal pagat”). Hi ha determinades capacitats que tenim però estam físicament limitats, per exemple no podem arribar a velocitats de procés de dades tan altes com pot un ordinador, i ja no em refereixo a un superordinador, sinó un ordinador de taula, o per exemple un mòbil qualsevol més barat de gamma barata, que té més capacitat de procés que totes les missions Apol·lo que van portar els coets a la lluna. Les màquines ens superen en el càlcul combinatori perquè no tenim capacitat i prenem la decisió sense saber exactament per què, però les màquines no, elles executen tots els salts combinatoris i després decideixen quin és millor i pitjor. Segurament també té a veure amb el fet que nosaltres tenim semàntica i per això necessitam que les paraules signifiquin alguna cosa, mentre que per a les màquines les coses no signifiquen res. Segurament hi ha coses que sí que nosaltres haurem de tocar del nostre codi genètic, però no crec que per competir amb les màquines, sinó simplement per poder seguir estant, per exemple per poder viure en entorns altament contaminats, si no, despareixerem nosaltres segurament. El detonant serà la salut, no la feina. Jo no crec molt en el tecnodeterminisme, però és que a la fi sembla ser que en aquesta cursa tot apunta que allò que érem comença a quedar desfasat, almenys això és el que intenta explicar-nos l’aparell ideològic de la tecnologia. Davant d’això hi ha la resposta que tothom acabava en Hannah Arendt quan deia que per què en cada naixement hi ha l’oportunitat d’un món nou això no prescrit o predefinit del naixement, aquesta pluralitat d’allò neixible no predefinit feia que cada generació tengués ( després ho executàs o no és una altra cosa) però tengués la possibilitat de renovar el món. Un món en el qual tots naixem amb el codi predefinit: tots serem més o menys iguals d’intel·ligència, d’alçada, de ràpids … el que valori el mercat, que resulta un problema perquè és una decisió que no està en termes de què és millor per a l’espècie si no millor per al mercat, això limita les possibilitats de renovació del món en termes del que expressava Hannah Arendth, ens fa amos del nostre destí però també ens limita el nostre destí perquè fa que el destí coincideixi amb el que hi ha, amb el present amb el que predefinim.
7. Al seu llibre també exposa la “robofactura“ com la robotització de el tot. Acabarà amb l’economia submergida? La robofactura serà més barata que la manufactura a tot el món, sinó com s’imposarà?
Acabo de llegir la noticia “Walmart quita los robots de sus tiendas porque las diferencias con sus empleados son “mínimas””. El tema és que han rebaixat tant el sou als humans que la competència ja no és el robot, sinó el llindar del sou baix, el problema és que cada vegada cobraràs menys per la teva feina. Perquè un robot no té intel·ligència general universal. Els robots necessiten que el món estigui altament formalitzat, simplificat. Per exemple, una Roomba no funcionaria a la platja perquè no entra en el seu esquema ontològic; o per recollir determinades hortalisses … les recull un humà perquè l’humà és capaç d’adaptar-se a un món no formalitzat. I pel que fa al mercat laboral, quan els robots entren en les plantes de producció en sèrie entren quan ja les plantes de producció en sèrie ha estat robotitzades. El pitjor dels robots és la simplificació del món, no el robot en sí, que pot ser fins i tot graciós. Tot el que fa un robot, la tasca, la feina, ha hagut de ser extremadament simplificat per poder ser formalitzat perquè passi a ser operat per un robot. I et poso un exemple molt radical, obeïm a un mecanisme robòtic infernal quan creuam els carrers en funció d’una llumeta, això és el principi de robotització del món encara que no hi hagi encara cotxes autodirigits (que n’hi haurà), ja fa molt començàrem a tractar-nos a nosaltres mateixos com robots. Si fa cinc generacions li dius a algú escolta, t’imagines que la gent per creuar el carrer fa el que li digui una llumeta hagués dit, estàs boig i no obstant això ara si els nostres fills no ho fan els renyam, és a dir, renyam a els nostres fills per no comportar-se com a robots, per no assumir decisions preses per robots, que no sé com serà a Palma però en qualsevol gran ciutat del món totes aquestes llumetes verdes i vermelles quan canvien de color ja no ho gestionen humans perquè el pati de cotxes flueixi més o menys ordenant el trànsit …
8.Es pot digitalitzar tot? La digitalització fomenta la igualtat i amenaça la diversitat?
La paraula seria homogeneïtat, fa que tot sigui el mateix, i no igualtat, que té aquest component polític, la digitalització ens converteix a tots en iguals, encara que no vol dir que siguem tots iguals en allò polític. Sí, es podrà digitalitzar tot, de fet ja està gairebé tot digitalitzat. Per exemple, la producció de tomàtigues està ja digitalitzada i robotitzada, ja no necessitam ni terra per arrelar-los. La indústria no tornarà al mètode ancestral de la tomatiguera que esperam 3 mesos a que surti una tomàtiga i la recollim, sinó que la tomatiguera transformarà el codi genètic de la tomàtiga per què sàpiga tengui gust com el que tenien les tomàtigues antigues per què respongui a les nostres pupil·les gustatives, al nostre aparell cognitiu. El món ja està digitalitzat i cada vegada ho serà més i és molt complicat frenar això perquè som molts als quals donar de menjar i aquest mètode de producció de tomàtigues és molt més eficient que el tradicional.
9. Sembla que no està molt d’acord amb el concepte “intel·ligència artificial” perquè la intel·ligència és part de la vida i de la complexitat i proposa el concepte “instint artificial” més relacionat amb la lògica.
És que jo crec que el que anomenem intel·ligència artificial no és intel·ligència. Per exemple, digueu-me alguna cosa intel·ligent. No podeu, i no perquè no sigueu capaços, sinó perquè la intel·ligència és un atribut que es declara ex-post i primer has d’haver fet alguna cosa i després ho defineixes com intel·ligent, tu no pots predefinir que alguna cosa sigui intel·ligent perquè llavors deixa de ser intel·ligent perquè llavors és predictible. La IA l’hem anomenada així perquè té un aparell ideològic de màrqueting salvatge, però no hi ha intel·ligència en realitat és, i això no és invent meu, en realitat és la instauració d’una burocràcia infinita a la qual no tenim mai abast perquè no l’entenem , però no per intel·ligent, sinó perquè té una velocitat de presa de decisions que mai no la podem arribar a assimilar. Llavors l’interessant no seria seguir treballant (però això no passarà) en IA perquè mai no veurem el que és intel·ligent perquè en el moment en què tu hagis definit alguna cosa com a intel·ligent deixa de ser-ho. Hi ha una mena de antinòmia, una contradicció de partida, si jo et dic dues vegades la mateixa resposta intel·ligent la segona ja no és intel·ligent perquè ja es pot predir. No obstant això seria més interessant treballar alguna cosa així com l’instint artificial, de fet, molt del nostre aparell instintiu ja és artificial (per exemple, sempre giram el pom d’una porta cap a la dreta …). Hi ha hàbits en què podríem intentar potenciar les nostres capacitats sense haver de treballar IAs o d’intentar construir-los mitjançant millores genètiques, simplement aprenent de la pròpia tecnologia i el seu impacte en nosaltres. La intel·ligència artificial i totes les lògiques de programació responen a un model de lògica molt concret, super bàsic, que és la lògica booleana, és gairebé la més senzilla, que permet fer operacions molt senzilles i per això és de les que més es fan servir perquè, com és molt senzilla és més difícil que falli per resumir. Hi ha tipus de lògiques més complicades que permeten operacions més complicades amb partícules més complicades amb quantificadors del tipus “de tots aquests elements d’aquest conjunt n’hi ha un que”, això la boolena no ho permet. O per exemple, existencials “sempre hi ha un x que q” … Aquestes són lògiques formals que són més complicades. I després per sobre d’aquestes lògiques formals estan les lògiques modals que són encara més complicades. I per sobre d’aquestes altres encara n’hi ha de més complicades, les lògiques paraconsistentes, es diuen així perquè justament renuncien a l’atribut bàsic de lògica que és que els enunciats siguin consistents per exemple: tots els humans es moren, Sòcrates és humà, llavors, Sòcrates es morirà. Però no obstant això hi ha altres enunciats que tenen la mateixa forma que, encara que mantenguin la consistència no són acceptats, per exemple: els ocells volen, un ratpenat vola, aleshores un ratpenat és un ocell, i no. Les lògiques paraconsistentes són capaços d’admetre aquesta contradicció i llavors començaran a funcionar en termes no tant d’intel·ligència com d’instint, entenent la intel·ligència com que no són processos discursius que nosaltres podem entendre pas a pas perquè podem validar cadascun dels passos i la intel·ligència es pot dir de forma inversa, mentre que l’instint no es pot fer invers, jo no sé perquè estic prenent aquesta decisió mentre que podria saber per què estic dient això. Llavors la part instintiva de la lògica potenciaria que treballàssim tant les IAs sinó això que jo he anomenat instint artificial, però que ara que ho parlem no sé si seria bo, perquè de sobte les màquines ja serien absolutament inassequibles a l’ésser humà.
10. I relacionat amb això també parla que l’ètica s’ha de plantejar als humans que creen les màquines més que a les màquines?
Normalment es parla d’ètica per a les màquines, com si les màquines fossin una entitat al marge de l’univers com els àngels o els extraterrestres. No, les màquines són una extensió del que som, igual que nosaltres som una extensió del que hi ha, és una relació bidireccional entre nosaltres i el món. Les màquines són més part del món de moment, que de nosaltres, però hi ha la mateixa relació de codependència entre uns i altres, les decisions de les màquines o dels algoritmes no són diferents dels biaixos del Consell de Ministres, o del consell de qualsevol companyia. Llavors cal entendre a les màquines com una part més del món, no com a part, i per això l’ètica hauria de treballar amb les màquines com una cosa integrada al món. Hi ha un especialista en ètica i tecnologia de la informació que afirma que a les màquines, robots, IAs se’ls hauria d’aplicar el que a Roma es deia el dret dels esclaus, que no tenien estatut ni eren subjectes polítics, la seva existència depenia dels seus amos als quals havien d’obeir i hi estaven sotmesos. Però jo no ho tenc tan clar, i no perquè les màquines deixin de ser esclaus, això no ho sé, encara que no pateixen. Però és que no sé si són una entitat tan al marge de nosaltres com que la podem anomenar inferior. És com per exemple, imagina’t que féssim un codi de trànsit ètic per als cotxes i no per als conductors. No, tots estam ficats en el mateix sistema i el sistema ens inclou a tots.
11. I en aquest exemple, qui verifica si la solució és ètica?
Això és com tot, qui verifica si un contracte laboral en una empresa és ètic. Primer hi ha una diferència entre ètica i legal del que marca el codi legal, el que és lícit i el que és moral. Segurament les relacions laborals són totes bastant amorals en termes de construcció de dependències i xantatges, però no obstant això són legals perquè el sistema està muntat així i hem de guanyar-nos el pa. Llavors qui ho decideix? Bé, primer ho podria decidir un doctor o doctora en ètica que fes un tractat que decidís que dins d’aquest projecte ètic, perquè no hi ha un projecte ètic que ho defineixi tot, hi ha diferents corrents, el que està bé per a uns no està bé per altres o està menys bé per a un tercer. Llavors dins un corrent es pot arribar a dir el veganisme és bo, és dolent o és un desastre, segons com siguis. Dins un corrent sempre hi haurà autors i autores que escriguin ètica que defineixin si alguna cosa és bona o és dolenta. Però després hi haurà una altra cosa que els saxons anomenen el “common sense ethics” que és més interessan, és l’ètica del sentit comú, la qual fem servir les persones en el nostre dia a dia sense grans aparells teòrics per sobre i perquè a més aquesta ètica generalment té més impacte en les nostres vides. Aquesta ètica depèn de gestos tan banals com dir bon dia al matí, somriure, intentar ser amable i intentar tenir un entorn més o menys agradable al voltant i més o menys qüestionar. El que abans es deia els mores, que són els costums amb els quals ens dirigíem a la plaça pública abans que les places públiques fossin només terrasses de bars, on habitàvem i compartíem, aquest codi no escrit de respecte eren els mores. A la fi serà la societat, és a dir, la construcció dels mores que nosaltres seguirem necessitant pautes. Encara que és veritat que les màquines també accediran molt als mores, ja que elles fan que tenguem comportaments anti morals en aquest sentit, perquè les màquines i els processos de producció ens obliguen a executar contínuament, i llavors no tenim temps per xerrar, per conèixer-nos o per respectar-nos. Ara per exemple a la cua de supermercat, amb la COVID més, perquè tot té un procés, ara tots som amenaces de l’altre, no hi ha temps de saludar-se. El que podria ser un procés extremadament humà i ho veiem com una amenaça, cal estar a 2 metres. Això de la COVID canvia els mores. Ara tots anem amb mascareta, quan fa 5 anys a tothom li horripilava el burca, i ara tots duim “burca”, la COVID ho canviarà tot, jo no sé com serà el final, i tot i que tendeixo a ser pessimista, jo crec que ho canviarà per bé. La COVID ens donarà una sacsejada perquè ens fa replantejar-nos molt el que som, els espais públics, les formes de treball … i a més crec que també ho canviarà tot molt en dos sentits: manifesta que el procés de digitalització del món és un desastre. No és el mateix una xerrada per via telemàtica que en un bar, i si dones una classe, ni t’explico. Una classe telemàtica és un sense sentit per molt que ens vulguin explicar que la telemàtica canviarà l’educació, no, no canviarà l’educació, tu has de veure la cara a la gent i sentir la gent, i aquí la transferència afectiva és molt petita. Demostra que aquesta digitalització i formalització del món en què estem immersos té límits i el COVID està evidenciant aquests límits. I després d’altra banda, evidencia que això que ja havíem assumit via 25 de neoliberalisme que la Corporació havia de substituir a la nació-estat és mentida. Les corporacions han desaparegut durant laCOVID, ha desaparegut el disseny i fins i tot la tecnologia, excepte pels de les comunicacions, perquè com era l’única finestra que teníem el món, doncs fèiem teleconferències. Però aquesta única finestra ha estat el senyal que aquesta eina de videoconferència en realitat no és el mateix que xerrar al carrer o en un bar. El que passa és que també necessitem temps per pair la COVID.
12. Doncs així, no es pot digitalitzar tot, o es pot però no és eficient?
En termes de producció tot es pot digitalitzar, el problema està en el fet que el procés de digitalització ens subjuga a nosaltres també, ens fa que acceptem aquesta digitalització com la realitat, com l’única possible, i la COVID el que evidencia és que no és l’únic possible, que segurament hi ha altres mons possibles que abans hi eren (bé abans ni tan sols existien perquè no s’havien donat perquè l’únic que hi havia era el de l’eficiència en la producció de la feina). La COVID ha evidenciat que aquesta producció en massa té problemes enormes, de fet la COVID és una manifestació de la desforestació, del gran consum de carn massiu etc … hem anat eliminant barreres que ens servien de protecció front els virus, el virus havia de pegar molts de bots fins a arribar a nosaltres, però ara el bot és gairebé immediat perquè ens hem carregat aquesta resta de món en aquest procés de digitalització, de simplificació del món. I una de les coses que manifesta la COVID és que potser hi ha altres mons possibles, ho hem albirat però no sabem molt bé com fer-ho real. Perquè ara necessitaríem redefinir el treball, el que guanyem, com vivim i jo no sé si la gent està tan disposada a repensar-s’ho o seguirà de cap al desastre. En aquest procés de digitalització del tot en realitat la digitalització va contra la vida, i la vida és extremadament analògica, igual que la intel·ligència, perquè és molt diacrònica, depèn de multiplicitat de factors, en realitat és un equilibri homeostàtic. En reduir totes aquestes variables la vida et sobra i per això a les granges industrials aquests pollastres no es pot dir que estiguin vius, sinó que són la quantitat de mort suficient perquè la proteïna m’arribi digerible al mercat, igual que passa amb les vaques , els porcs … si ho duim a les nostres vides i ho pensam en termes dels nostres rebesavis o els nostres besavis si veiessin els nostres modes de vida dirien “això no és vida, semblau més màquines que humans”. És a dir, ens estem allunyant de la vida o del que podria ser la vida en termes analògics perquè la vida la vida és una negació de la digitalització, i el que posa de manifest la COVID és que no, que la vida segueix sent molt important, la vida com a concepte: això que es va anomenar el vitalisme a partir de Nietzsche, nosaltres estam aquí perquè som vida i tornant al fil amb la pregunta de l’instint artificial, hi ha una frase de Nietzsche demolidora a “Així va parlar Zaratustra” i diu “en qualsevol part del teu cos hi ha més intel·ligència que en cap de les les idees que tu puguis tenir “. I és veritat, el que passa és que hem perdut aquesta noció, els nostres cossos funcionen amb un rigor i una elasticitat enormes per poder suportar els canvis de l’ entorn i que segueixin sent cossos vius, cosa que una màquina mai no podrà.
CONTINUARÀ…