Blade Runner: ¿futuro o presente?

Amengual va començar situant-nos en la data de l’estrena del film, el 25/06/82 a EEUU ( a Espanya no va ser fins a gener del 83), coincidint amb l’estrena d’ E.T. , amb el qual no va poder competir a les taquilles. De fet, no va ser un èxit al principi, tot i comptar amb un elenc tan destacat com Ridley Scott (també director d’Alien), Vangelis (compositor de la banda sonora de Carros de Foc), Douglas Trumbull (també responsable dels efectes especials de «2001: Una odissea de l’espai») o el protagonista, Harrison Ford (després de rebutjar el paper Dustin Hoffman).

Basada en la novel·la de Philip K. Dick ¿Sueñan los androides con ovejas eléctricas?(1968), que el propi Scott no va llegir mai, està guiada per una veu en off en considerar-la difícil d’entendre pels espectadors en ser tan avançada i complexa. L’acció se situa a Los Angeles el 2019 (en el 82 es considerava el futur llunyà), on el protagonista, Deckard és reclutat per exterminar els replicants Nexus 6 (androides fabricats amb obsolescència programada de 4 anys a punt de vèncer) fugits a la Terra per obtenir més anys de vida.  Això ens porta al tema de l’obsolescència dels productes que també tenim avui en dia en productes com les bombetes (es va investigar per fabricar-les totes amb caducitat programada per augmentar el seu consum i de fet, no poden usar-se més en acabar la seva vida útil), o les impressores que deixen d’imprimir a arribar a un nombre x de còpies (aquestes sí es poden reprogramar). En la pel·lícula es planteja la possibilitat d’allargar la vida als replicants, és a dir, si l’obsolescència programada és reversible. En biologia química no tindria sentit, l’únic que podria assemblar seria serien els telòmers per deixar anar la vida.

Un altre tema clau en aquest clàssic de la ciència ficció és com distingir replicants (robots) de persones (per ventura no ens passa a nosaltres cada dia a milers de webs que ens pregunten si no «som un robot»?). A nivell científic ja s’ha fabricat per primera vegada un cromosoma sintètic d’una cél·lula complexa, encara que no pot considerar-se que sigui un organisme viu pròpiament. En la pel·lícula s’identifica als replicants a través d’un polígraf avançat que analitza els moviments oculars per detectar les mentides. Actualment ja hi ha una empresa que detecta amb un 85% de precisió les mentides a través del moviment de l’ull, Eye Detect. Però bàsicament l’anomenat Test Voight-Kampff que se’ls aplica parteix de la premissa: «Si el subjecte sembla X (un androide, en aquest cas), és X (androide)». Això no és més que una variable del famós Test de Turing, proposat en 1950 pel matemàtic Alan Turing per poder discernir si una màquina mostra un comportament intel·ligent o no. Tal com apareix en la pel·lícula «The Imitation Game»: «Un ordinador pot ser anomenat intel·ligent si aconsegueix enganyar a una persona fent-li creure que és humà». Tot i que actualment hi ha teories que discrepen d’aquesta premissa. Un altre exemple, el 1966 es va crear el programa Eliza, que intentava mantenir una conversa de text coherent amb usuaris amb problemes emocionals. A vegades les respostes generades resultaven tan convincents que al conversar per primera vegada amb ell, algunes persones van creure que de veritat estaven dialogant amb un interlocutor humà. En l’actualitat, hi ha jocs i programes d’ordinador que, a través d’una sèrie de preguntes, són capaços d’endevinar allò en el que estàs pensant. O per exemple, en la pe·l·lícula  Firefox, el arma definitiva (també de l’any 1982),  l’avió que pilota el protagonista, Clint Eastwood és tan futurista que n’hi ha prou amb el pensament del pilot per accionar-lo. Avui en dia ja existeixen aparells que es connecten al cervell i capten senyals i ones elèctriques i així pots controlar per exemple, el moviment d’una pilota. I una altra pel·lícula que va coincidir aquest mateix any, Tron, va ser una de les primeres pe·l·lícules en emprar la tècnica de computació gràfica de manera important. A tenir en compte, si recordam que en aquest any l’ordinador més venut tenia una memòria de tan sols 5 KB.

També hem d’esmentar, segons Amengual, al responsable dels efectes especials, Douglas Trumbull, que dirigí la magnífica Silent Running , on el tema de l’extinció de la fauna i la biodiversitat apareix com una amenaça, qüestions que també apareixen en Blade Runner. En l’actualitat tenim diversos exemples d’espècies vegetals i animals i vegetals (foca monjo del Carib, cabussó del Madagascar …), alguns dels quals que s’estan intentant recuperar a través de tècniques de clonació. Això ens porta a la possibilitat de conrear boscos o plantes en l’espai, com apareix en el film. En un recente experiment de la NASA amb dos germans bessons per explorar els efectes a llarg termini dels vols espacials sobre l’organisme (quedant-se un d’ells a la Terra), es va presentar la primera flor de zinnia cultivada totalment a l’espai. A la qual cosa cal puntualitzar que dos cosmonautes russos ja van fer una cosa similar el 1982.

El que no queda clar en la pel·lícula és el perquè els replicants només tenen un cicle de vida de 4 anys. Cronològicament, tampoc quadra amb una de les cites més cèlebres del film, al final quan Roy Batty assegura: «Jo … he vist coses que vosaltres no creuríeu: Atacar naus en flames més enllà d’Orió.(….).» Ja que Orió està massa lluny de la Terra per arribar en menys de 4 anys (tenint en compte la mitjana de durada dels viatges a Mart, les primeres expedicions van trigar 230 dies!). A no ser que hi hagués un dels anomenats forats de cuc (una mena de «drecera» a través de l’espai i el temps).

També crida l’atenció la importància que tenen les fotos a la cinta, els replicants van fent fotos i el protagonista amb l’ajuda d’una «sofisticada» màquina és capaç de quan les introdueix a dins poder analitzar fins al més mínim detall de les fotos (cal dir que en l’actualitat tenim pantalles més sofisticades però que els cotxes encara no volen). Avui en dia sí que hi ha una càmera que en treure una foto registra la suficient informació per poder re-enfocar altres plans més específics.

Pel que fa a la interacció entre el protagonista, Deckard, i les màquines, el vocabulari que utilitza és limitat per facilitar-los la comprensió. Avui en dia tenim a Siri i Cortana, assistents personals intel·ligents que ja són capaços de donar respostes coherents fins i tot a preguntes inversemblants perquè el programari ja té la capacitat d’interpretar que alguna cosa no és normal. També són capaços de situar on ets gràcies al GPS (en el 1982 a canvi encara s’estaven començant a construir els primers satèl·lits …).

Segons el ponent, al final, amb la mort del replicant Roy Batty és «emocionant, tal com es mereixia la pel·lícula, un final amb esperança …». Hi ha molta història i molta ciència en aquesta obra mestra, tot molt cuidat i precís, pel que és un èxit merescut. Caldrà veure com serà la seqüela, anunciada per 2017