“#FakeYou. Fake news i desinformació” Simona Levi

2,3K

Títol: #FakeYou. Fake news i desinformació

Editorial: Raig Verd

Any de publicació: 2019

Gènere: Assaig

Pàgines: 217

Sobre l’autora: Simona Levi et al.

Simona Levi és dramaturga, cofundadora de la plataforma d’activisme digital Xnet i del moviment 15MpaRato. El 2017, la revista Rolling Stone la va escollir com una de les 25 persones del món que estan donant forma al futur. Des del 2017 dissenya i dirigeix el Curs de Postgrau en Tecnopolítica i Drets en l’Era Digital de la BSM de la Universitat Pompeu Fabra.

#FakeYou ha comptat amb la col·laboració de Xnet i Robert Guixaró, a més de Max Carbonell, Gemma Palau, Elizabeth Bodi i Gemma García, que van dur a terme part de la investigació com a participants del curs de postrau Tecnopolítica i Drets en l’Era Digital de la BSM- Universitat Pompeu Fabra, dirigit per Simona Levi i Cristina Ribas. També incorpora textos de Guillem Martínez, Lorin Decarli i Tatiana Bazzichelli, Emanuele Cozzo i Luce Prignano, i incorpora material il·lustratiu cedit per Mariluz Congosto.

Anàlisi:

Així de contundent introdueix Levi (2019) la producció de les fake news: “(…) des de l’origen dels temps, els grans productors i viralitzadors de fake news i de desinformació no han sigut els ciutadans comuns, sinó els governs, les institucions, els partits polítics, els mitjans de comunicació de masses, i les grans fortunes i corporacions (…). I ho han sigut per una raó molt senzilla: són els que tenen mitjans per fer-ho” (Levi, 2019:13).

Si són els propis productors i distribuïdors d’informació els principals responsables de la producció de fake news, no es pot deixar completament en les seves mans la verificació informativa. “La verificació de la veracitat informativa ja no és un monopoli de la professió periodística: des de la revisió entre iguals (peer review) de l’àmbit científic fins a la moderació de comunitats d’internet com Reddit, proliferen iniciatives que descentralitzen aquesta activitat” (Levi, 2019: 20).

Desinformació

En el llibre es repassa la intencionalitat de la desinformació com a maniobra de distracció i els tipus d’informació amb la intenció d’enganyar. Reconèixer-los pot ajudar a destriar la informació. Levi cita a Claire Wardle per definir les categories de contingut amb la intenció d’enganyar (Levi 2019:26):

• Contingut enganyós: manipular la informació.

• Contingut impostor: quan se suplanten les fonts genuïnes.

• Contingut fabricat: contingut nou que és predominantment fals i s’ha dissenyat per enganyar i perjudicar.

• Connexió falsa: quan els titulars, imatges o llegendes no confirmen el contingut.

• Context fals: quan es difon informació genuïna amb informació de context falsa.

• Contingut manipulat: quan s’utilitzen informació o imatges genuïnes per enganyar.

• Sàtira o paròdia: pot convertir-se en error informatiu quan el públic la interpreta de forma literal.

Tot i que es pugui arribar a reconèixer la informació falsa a vegades els humans incorren en l’autoengany perquè processen informació de manera que doni suport a les pròpies creences, aquest fet és conegut com el biaix de confirmació.

Propaganda

Les fake news estan vinculades a la propaganda. Guillem Martínez (2019) repassa les estratègies de propaganda atribuïdes a Chomsky, tot i que exposa que semblen ser de Sylvain Timsit:

• Distracció: desviar l’atenció dels problemes importants.

• Creació de problemes i solucions: així s’aconsegueix mostrar l’actuació de l’estat com un èxit polític.

• Gradualitat: no emprendre directament mesures inacceptables per a la societat sinó acotar-les de forma gradual.

• Diferir: catalogar una mesura necessària com a dolorosa, simulant que no se n’és partidari, així el públic l’accepta amb resignació quan arriba el moment.

• Vulgarització: tractar els receptors del missatge com a menors utilitzant un llenguatge infantil.

• Emotivitat: apel·lar a les emocions i no a la raó.

• Mediocritat: utilitzar termes complicats que dificulten la transparència.

• Normalització de la mediocritat.

• Autoculpabilitat: fer sentir culpable a la ciutadania.

• Elisió de dades: poder anticipar amb precisió el comportament del públic.

Martínez (2019) recorda que la ideologia es crea utilitzant la metàfora. A més, també explica com es crea la postveritat. “Els nous marcs propagandístics coneixen les aportacions de la lingüística cognitiva, i els utilitzen per construir postveritats a través de fake news. La postveritat no és, potser, més que una realitat no verificada, densa i aparentment real, fonamentada a través de fake news” (Martínez, 2019:54).

En el llibre, la desinformació és presentada com un negoci, com la indústria de la desinformació. S’exposen els processos electorals d’Estats Units, Mèxic i Espanya. S’explica com a través de les xarxes socials es vol detectar, a través d’algoritmes i machine learning a persones indecises i vulnerables i fer-les canviar d’opinió. S’argumenta que la majoria de la gent no és vulnerable però que els agents de la desinformació sí que cerquen les persones més vulnerables.

Bots i perfils falsos

Un dels mètodes utilitzats per crear soroll a les xarxes són els bots i els perfils falsos. Es distingeixen perquè inclouen seqüències numèriques en els noms d’usuaris, utilitzen fotografies robades com a perfil i piulen continguts incoherents. Els bots tant poden ser automatitzats com conduïts per humans. Es dediquen a crear trending topics, etiquetes o hashtags recurrents, trolejar per generar polèmica i mencionar de forma artificial. Totes aquestes accions imposen agendes i manipulen el pes de les informacions que es difonen, generen una falsa sensació d’opinió “guanyadora”. També es denuncia que els comptes falsos actualitzats per humans generen feines molt precàries.

A través de les xarxes socials i els bots, els algoritmes han entrat en els afers públics i en la gestió de l’agenda de l’opinió pública. Per això, en el moment que s’està automatitzant la governança, Levi (2019) expressa que hi ha un corrent molt clar que demana que tota tasca que s’encomana a un algoritme ha de ser auditable, per saber quina operació se li ha demanat fer i assegurar que no vagi contra les persones i els drets i llibertats fonamentals.

Un altre tema que s’exposa al llibre és el de les empreses que es dediquen a vendre seguidors, likes i visites; i com els polítics i partits compren aquests serveis, no de forma directa, sinó a través de les agències que executen les campanyes, per així no ser identificats.

Polarització i filtres bombolla

Emmanuele Cozzo i Luce Prignano (2019) expliquen els conceptes de polarització i filtres bombolla o cambres d’eco. Aquestes dinàmiques, juntament amb la difusió de les fake news responen a les fases clàssiques del control de masses: dividir, aïllar i manipular. No són dinàmiques natives de l’era digital, ja existien abans. Això juntament amb el biaix selectiu i el biaix de confirmació, facilita difondre informació personalitzada cada vegada a grups més petits (bombolla) amb continguts propers a la seva ideologia, es comunica a cadascú el que vol sentir:

“Les persones amb una opinió determinada acaben interactuant només amb altres persones i continguts afins al seu propi posicionament, en un circuit de retroalimentació positiva que reforça la percepció de la popularitat de l’opinió que un té” (Cozzo i Prignano 2019:110).

Fact-checking

Contrastar i verificar la informació és una feina atribuïble als periodistes, però des del moment que es publiquen i difonen informacions falses aquesta competència queda diluïda. Les persones (6 de cada 10) creuen que saben distingir una informació falsa d’una veritable però a l’hora de fer-ho no en saben (86%). Només el 5,8% reconeix contrastar o verificar la informació (Estudi del grup de recerca en Psicologia del Testimoni de la Universitat Complutense de Madrid).

Recentment han sorgit iniciatives de Fact-checking conegudes com a plataformes per a verificar la informació. Però aquestes són vistes amb biaix ideològic d’esquerres o progressistes entre la ciutadania més conservadora. Igual que la tasca informativa mateixa, els verificadors tenen la seva línia editorial i mai no són neutrals (Levi, 2019). De totes maneres també es proposa validar aquests serveis revisant que no siguin esbiaixats.

Procés de verificació

Levi (2019) proposa que sigui un mateix qui verifiqui la informació que li arriba analitzant:

• Les fonts: per exemple, les institucionals tenen un biaix més evident.

• Les dades: per exemple, si les estadístiques estan «inflades», fotografies descontextualitzades.

• L’anàlisi lingüística de les peces: amb dades complementàries per donar suport a les afirmacions.

• Anàlisi de les narratives generades.

Alguns d’aquests processos es podrien automatitzar per a facilitar aquesta tasca de verificació. De fet, ja hi ha algunes aplicacions i projectes pilots de verificació automàtica.

Fact-checking distribuït

Segons Levi (2019) una de les característiques inherents dels sistemes democràtics hauria de ser la vigilància activa dels ciutadans sobre les seves institucions. També s’hauria de fer ús de la traçabilitat de la informació. A més, també serien útils els processos de verificació utilitzats en l’àmbit científic i en comunitats virtuals de plataformes obertes com la Viquipèdia o Reddit.

“(…) en les plataformes obertes (…) les notícies enganyoses tenen una difusió més limitada i una vida encara més curta. Les falsedats es desmenteixen amb més rapidesa i eficàcia en els sistemes oberts. En canvi, com més tancats estan els usuaris en una bombolla o en una plataforma – com passa amb Facebook -, més fàcil és que les fake news perdurin. Les notícies enganyoses que es desmenteixen a Twitter reapareixen una i altra vegada procedents de WhatsApp, que és un sistema totalment tancat i funciona com un reservori d’informació falsa. Quan la gent acusa internet de ser una fàbrica de notícies falses, en realitat estan revelant la seva pròpia ignorància profunda: no s’ha de confondre Facebook i WhatsApp – curiosament propietat de la mateixa empresa – amb internet, que realment fomenta la participació i vigilància oberta i immediata de milions de persones” (Levi, 2019:167).

El paper de les institucions

Levi (2019) manifesta que la Comissió Europea s’ha centrat en “culpabilitzar” la tecnologia i la pròpia ciutadania en la difusió de les fake news i ha obviat que la desinformació és un problema dels promotors i patrocinadors que són els qui realment es lucren de la desinformació. Igualment la legislació analitzada de diferents països se centra en els internautes i fomenten el control i la censura de la xarxa però no s’enfoquen en la desinformació generada per les institucions, partits polítics, mitjans de comunicació, corporacions i grans fortunes.

L’autora reivindica més transparència en l’etiquetatge de la informació patrocinada i establir mecanismes que permetin als usuaris saber perquè han estat objectiu d’un determinat anunci publicitari.

Conclusions:

Després de llegir aquest llibre un se n’adona que la desinformació i les tècniques de propaganda són tan antigues com la pròpia existència i que la tecnologia és una eina més per a difondre-les. Però si s’analitza el fenomen amb una mirada crítica, la tecnologia està, al mateix temps, al servei dels poderosos i de la societat (però no per igual perquè encara hi ha escletxes digitals), i depèn de l’ús que en faci cada un les bondats o perjudicis que pugui causar. El que no s’ha d’oblidar, però, és que ha estat molt fàcil culpabilitzar i demonitzar la tecnologia de tots els mals de la democràcia i sovint s’oblida que pot ser una eina igualment poderosa per posar ordre i seny a les mentides que circulen per la xarxa.

Vist el caramull d’interessos creats entorn a la desinformació i la indústria que en viu, no hi ha dubte que depèn d’un mateix verificar o desmentir tota la informació que li arriba. Tasca que no es fàcil perquè calen coneixements i temps. És més, els propis biaixos de confirmació personal dificulten aquesta tasca.

Però al manco, ara es pot ser conscient que el problema sempre ha existit, utilitzant mitjans diferents. El repte i la responsabilitat rau en apoderar-se d’Internet i les xarxes socials per contrastar, verificar i desmentir informacions falses i no convertir-nos en part del problema amb la seva transmissió. Però el fet que la culpa sovint recaigui sobre la pròpia tecnologia com a provocadora de tots els mals, dificulta que la ciutadania la vegi com una aliada i no com una enemiga, cosa que ja li convé a la indústria de la desinformació, aparentment.

Preguntes pel debat:

• Abans de llegir aquest llibre éreu conscients de com funciona la indústria de la desinformació i la propaganda?

• Intentau verificar i contrastar tota la informació que vos arriba? Quina sí i quina no? Com?

• Viviu en un entorn on es difonen moltes informacions falses? De quins temes?

• Per quins canals creieu que vos arriben més informacions falses?

• Podeu posar algun exemple de relat de postveritat?

• Estau d’acord amb l’exemple que han posat? Per què?

• Trobau que som els ciutadans qui hem de desmentir informacions falses? Quina credibilitat podem tenir? Qui hauria de desmentir les informacions falses?

• Quines són les vostres fonts d’informació de confiança i per què?

• Quines dades mínimes ha de tenir una informació per a que considereu que sigui fiable?

• I quins filtres passau abans de compartir notícies/ publicacions?

• Pensau que tendrem aplicacions d’auto-verificació aviat? Seran fiables?