Ordinadors sempre connectats a la Xarxa, constantment rebent i enviant dades; ara un correu electrònic, després una conversa pel xat, de seguit un “M’agrada” al Facebook i de postres una visita a la darrera web de moda. Deia algú que la Xarxa és vasta i infinita, des de no fa tant és també una extensió més de la nostra persona a la qual de forma quasi continua estam connectats.
Romanen les noves tecnologies entre nosaltres, que probablement ja no necessitin de l’adjectiu nou, des de ja fa un temps, essent el seu màxim representant Internet. La seva implantació ha suposat una inimaginable quantitat d’avanços, però tota moneda té dues cares i la implantació massiva de la Xarxa no podia ser menys. El seu caràcter incontrolable i la seva extensió desmesurada ha generat i genera la vulneració de drets, entre ells el de la intimitat personal i el secret de les comunicacions, ambdós consagrats a l’article 18 de la nostra Constitució.
Pretén aquest article, que amb una mica de sort serà sèrie, divulgar, més que narrar des d’una primera perspectiva, una realitat present tant a l’àmbit privat com a públic i que no sempre és ben gestionada ni tractada, de vegades per manca de coneixements, d’altres per manca de voluntat. M’estic referint a la relació entre el treballador i l’empresari, independentment del caràcter públic o privat de la relació, a la qual l’empresari exerceix la seva capacitat de control i supervisió sobre les eines que posa a disposició del treballador, en aquest cas Internet i el correu electrònic, a efectes de comprovar que el treballador realitza adequadament les seves funcions. Ja que és possible que el treballador abusi d’aquestes eines envers el seu ús personal o professional, per exemple la concurrència deslleial.
Resulta evident la col·lisió de drets que en una situació com aquesta es produeix, el legítim poder de direcció de l’empresari fent servir les possibilitats tècniques de control per supervisar les activitats diàries dels seus treballadors; i l’esfera íntima del treballador, que raonablement espera no haver de renunciar per complet a la seva comunicació personal pel fet de realitzar la seva tasca.
Enfrontament de drets aquest, que troba el seu suport legal per la banda de l’empresari a per exemple l’article 38, llibertat d’empresa, i l’article 33, propietat privada, de la nostra Constitució. Mentre que per la seva banda la postura del treballador té el seu argument legal a per exemple els articles 4.2 e), 18 ó 20.3 de l’Estatut dels treballadors quan proclamen el respecte a la intimitat i dignitat del treballador o el caràcter limitador de les mesures de control i vigilància adoptades per l’empresari.
Sens dubte aquest enfrontament de drets no és nou ni s’ha generat ara per la implantació de la Xarxa, però sí és cert que l’aparició d’Internet i la gran extensió de les noves tecnologies o TIC ha impulsat perillosament aquest risc de col·lisió. Degut en primer lloc a l’ús indiscriminat de les TIC, i en segon a què aquestes permeten un control intensiu i quasi inapreciable de l’activitat del treballador, unes possibilitats no disponibles fins ara i fins a cert punt alarmants.
Així les coses, ens trobam davant un problema conegut que ha agafat nova força degut a un canvi fonamental produït per la implantació d’Internet en la forma de comunicar-se i treballar, que té “solució” però no tan senzilla com pugui semblar i que presenta una dificultat afegida, hi ha poques regles generals i sí nombroses excepcions. La propera volta deixarem la retòrica per passar directament als casos reals, concretament la monitorització de la navegació, així com l’ús del correu electrònic i el xat.